P

assen els dies i el posicionament dels partits partidaris de la consulta sobiranista sobre què fer davant una molt probable il·legalització de la convocatòria continua tan esquemàtic i boirós com quan es va plantejar per primer cop la data i la pregunta. Aquesta setmana, la vicepresidenta del Govern de la Generalitat, Joana Ortega, responsable del departament encarregat materialment d'organitzar la votació, va agitar el debat amb unes declaracions en què suggeria que el 9-N podria ser ajornat si aquesta fos la condició per fer possible que la votació fos formal i legal. S'afegia a la visió del conseller Santi Vila, que ha desaconsellat una consulta al marge de la llei. El responsable d'Agricultura, Josep Maria Pelegrí, d'UDC com Ortega, va reblar el clau recordant que al pacte signat per CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP hi consta que la consulta podria ser ajornada si així ho aconsellés el context polític. Tot seguit, ERC, CUP i ICV van retreure a Ortega que, com a número 2 del Govern, mostri feblesa i falta de compromís amb l'objectiu comú, retrets que van tenir com a resposta una nova declaració del President, Artur Mas, en el sentit que no preveu altre escenari que votar el 9-N, i una sentida rectificació d'Ortega assegurant que no té ni cap discrepància amb el President ni cap reserva sobre l'imperatiu que la votació se celebri el dia pactat. Completada tota l'espiral de declaracions, som on érem: ignorem la resposta a una bona colla de preguntes clau, i observem que els responsables polítics eviten expressament donar-nos-les.

El principal repte que els partits sobiranistes tenen plantejat en un termini immediat és trobar una resposta comuna a l'eventualitat, altíssimament probable, que el TC suspengui la convocatòria del 9-N. Trobar una resposta acordada que els mantingui units requereix una filigrana política que, a hores d'ara, es veu llunyana. En absència d'aquest acord, la solució que troben és negar el problema i insistir en una resposta elusiva: cal votar i es votarà passi el que passi. Tanmateix, ningú no explica com es faria, per quins mitjans, amb quin risc i amb quina expectativa de resultat. Aquest és un terreny molt relliscós, i tothom té molta cura d'evitar-lo. Però no és això el que esperem dels nostres responsables polítics: a menys de cent dies de la data elegida, a menys d'un mes de la Diada, els ciutadans necessitem saber què defensa cadascú, i quin és l'escenari on ens portaria la posició de cadascú. Si, com s'entreveu, la majoria dels quadres d'Unió i una part dels de Convergència són partidaris de maniobrar per guanyar temps de negociació o de cedir per buscar una solució acordada, els ciutadans tenen dret que els ho diguin; si pensen buscar una resposta indirecta a través d'unes eleccions anticipades, tenim dret que ens ho diguin. I pel que fa als partidaris de votar "sí o sí" -l'expressió que ha fet fortuna-, els catalans tenen dret que els expliquin com: amb quin cens, a quines instal·lacions, amb quina supervisió, amb quina previsió d'impacte internacional, amb quines garanties d'èxit, i per què. Els ciutadans hi tenen dret en qualsevol cas, però molt més perquè s'entreveu que els responsables de CiU, ERC, ICV i CUP tenen respostes a totes aquestes preguntes, i si no les transmeten com seria la seva obligació quan els ho demanen expressament un dia i un altre és perquè ho consideren contraproduent i prefereixen callar amagant-se darrere la pretensió que ni els ha passat pel cap altra cosa que una votació el 9-N. Ningú no demana que els líders polítics desvelin les seves estratègies polítiques secretes, però sí que se'ls pot exigir que ensenyin les cartes que ja estan repartides, que no s'amaguin i que no ens maregin amb declaracions d'anada i tornada com les d'aquesta setmana, fruit d'un tacticisme electoralista, curt de volada, poc respectuós amb els ciutadans i, a més a més, gens patriòtic.