Manresa té al parc de Puigterrà un dels seus principals potencials i, alhora, el seu principal forat negre. De nit, la negritud és literal. De dia, la modesta concurrència que en gaudeix comparteix l'espai amb dos aparcaments irregulars que, amb el temps, s'han anat consolidant i ara ja es poden comptar com a part integrant de l'oferta de places gratuïtes de la ciutat. Però no ha de ser així: tant l'espai de la banda nord on s'aparca a tocar del carrer Circumval.lació com, sobretot, la banda sud on hi ha una acumulació permanent de cotxes, són espais de zona verda on els vehicles no hi haurien d'entrar a fer res. Hi són de forma permanent i estable perquè la ciutat ha decidit que Puigterrà és una mena d'espai marginal en ple centre de la ciutat. Ho ha decidit perquè els successius governs municipals han conclòs que Puigterrà és un repte massa gros i han optat per mirar cap a una altra banda per no haver d'afrontar-lo.

Puigterrà podria ser el gran parc central que Manresa no té. No el té perquè està infrautilitzat i la seva funció real és més aviat d'espai perifèric, encara que estigui just al mig. Per tal que el tingués caldria fer-hi una intervenció potent i imaginativa. Els obstacles són molts i importants. La política municipal de mirar cap a una altra banda no és fruit només de la desgana o del conformisme, sinó del fet indiscutible que Puigterrà planteja reptes enormes, començant pel problema genèric que als ciutadans els costa -a Manresa i a tot arreu; Montjuïc n'és un bon exemple- utilitzar les zones elevades que obliguen a fer recorreguts en pujada.

Tanmateix, el fet que tot estigui per fer i que requereixi un gran esforç de concepció i de realització no és excusa per tenir el parc en les condicions en què està. Fa massa anys que estan pendents les intervencions mínimes per fer que sigui un espai urbà normal. El tema de l'enllumenat, que aquest diari va denunciar aquest estiu, és flagrant: no és que el conjunt del puig no estigui il.luminat, cosa que suposaria una gran inversió, és que no està il.luminat ni tan sols el camí que hi puja i que el travessa. Ni una trista bombeta per fer viable de nit un recorregut a peu pel mig de la ciutat del carrer Circumval.lació a la Pujada del Castell. I com a conseqüència de la falta de llum, hi ha sensació d'inseguretat. Si assimilem el camí del parc amb un carrer, com correspondria, podem dir que és l'únic carrer de Manresa que no té cap mena d'enllumenat. No és normal, no és presentable, no té sentit. No exigeix una inversió enorme ni una gestió heroica.

Un turó ple de cotxes que no hi haurien de ser i travessat per un camí que no compleix el mínim que s'exigeix a un passatge marginal. La situació és tan anòmala que per començar a abordar-la no cal una revolució urbanística. Cal, de moment, només, deixar de fer com si Puigterrà no existís i donar-li el tracte mínim que exigiríem a qualsevol punt de la ciutat. Això, per començar.