Manresa té un problema doble al carrer de Guimerà, el seu principal vial comercial i un dels seus principals representants ciutadans. El primer i més evident és que li ha de donar un aspecte presentable, sense voreres rebentades, rajoles soltes i fanals llardosos. Però ha de resoldre prèviament un altre problema: definir un model de carrer que compleixi les funcions que la ciutat necessita que exerceixi, i fer-ho amb un consens ciutadà suficient i amb prou aprovació dels botiguers que s'hi guanyen la vida i que pagarien la part que toqués de les contribucions especials. La creació de consens és un assumpte que no requereix diners, i al qual l'Ajuntament de Valentí Junyent s'ha acostat de puntetes durant el seu primer mandat, amb mesuradíssims experiments de talls de trànsit en períodes especials que no han permet treure lliçons concloents. A hores d'ara, la majoria de botiguers -el col·lectiu que tradicionalment ha tingut més capacitat per oposar-se a aquest tipus d'obra- volen una reforma a fons sense tallar el trànsit, una combinació certament difícil de casar.

El més notable d'aquesta situació és que ha esdevingut singular de Manresa per pur endarreriment. Si poquíssimes ciutats tenen el seu principal vial comercial pendent de definició i en profunda degradació és perquè ja fa anys que van afrontar uns deures que han estat força iguals a tot arreu. La configuració de les ciutats catalanes és molt diversa, però té punts en comú, i un d'ells és que els nuclis comercials es concentren fins entrats els anys vuitanta als nuclis antics i es van desplaçant després cap a l'eixample seguint el carrer que ha guiat el creixement de la ciutat enfora de les muralles històriques en el pas del segle XIX al segle XX. A Manresa aquesta funció la van fer el Passeig i Guimerà, i a cada ciutat ho ha fet un carrer similar. A tot arreu n'hi ha un, i a tot arreu ha anat esdevenint el carrer que ha anat concentrant les botigues que busquen espai fora dels nuclis antics, que tenen entre altres problemes que, a moltes ciutats, no ofereixen els locals grans que exigeixen les grans firmes. De fet, a Manresa aquest problema el té, també, el mateix Guimerà.

Per tant, Manresa s'ha anat singularitzant en un assumpte que no té res de singular. És un mal símptoma perquè indica que la ciutat ha evolucionat menys i pitjor que la majoria de les seves homòlogues, cosa que és fruit combinat de les seves pròpies característiques i d'un dèficit de govern que cada dia es fa més evident. Però aquesta situació també té avantatges: a hores d'ara l'Ajuntament de Manresa i el seu comerç tenen a l'abast munió de casos pràctics d'altres ciutats que han passat per un procés similar, casos dels quals poden copiar i treure'n conclusions. Aquest diari n'ha ofert una petita mostra aquesta setmana. La conclusió d'aquest modest sondeig és que, amb variacions, la limitació de trànsit al Guimerà de torn és una política d'aplicació general amb versions locals. Mantenir el carrer simplement obert al trànsit no sembla que sigui una opció. Començar per crear consens sobre els fonaments seria un primer pas que l'Ajuntament es podria concentrar mentre posa mans a la feina d'una vegada.