Els que ens toca passar per motius de feina, cada dia, per la C-55 ja estem acostumats a tot i, anant a poc a poc i amb compte, anàvem fent. Ara, però, amb el nou arreglo per dir-ho d´alguna manera, la cosa s´ha complicat. Efectivament, s´ha complicat per a les persones com jo, que tenim problemes de claustrofòbia. Ara, els carrils (túnels) s´han multiplicat com les mosques i on abans no t´estressaves conduint, ara sí! Jo parlo per mi i per la tensió que em suposa cada dia circular quilòmetres i quilòmetres per la C-55 com si estigués passant pel túnel de pagament del Teletac.

Les tanques d´alumini, cons i blocs de ciment entre els quals em toca passar ara durant llargs trajectes, es transformen en túnels inacabables i perillosos que poden fer «esclatar» i provocar accidents per culpa del pànic que s´apodera de les persones que patim aquesta malaltia.

Ja sé que no hi tinc res a fer, i callar és el millor que puc fer, perquè ningú m´escoltarà. A més, segurament que tindran arguments prou contundents per tapar-me la boca. Però, abans de callar i deixar fer, vull dir que em queixo pel nivell d´estrès afegit a què m´han condemnat els responsables dels darrers arreglos a la C-55. Tot plegat, té sentit tants túnels? Semblen autèntiques rateres o, millor dit, aquesta és la sensació que tenim les persones que patim aquest tipus de claustrofòbia.

He de dir que no sóc l´única que li passa i el trajecte diari s´ha convertit per a nosaltres en una autèntica tortura ja que no patim només per nosaltres sinó per la por de provocar un accident.