Les peculiars característiques de la crisi econòmica de la qual tot just estem emergint en termes macroeconòmics (però no en patiment de les persones en situació més precària) i la manera com s'hi va reaccionar des de les nostres administracions, va fer que a final de la dècada passada s'imposés un duríssim ajust de la despesa pública que encara patim, ja que a la caiguda dels ingressos s'hi va sumar l'escalada del deute i, a Catalunya, un injust sistema de finançament que va escanyar els comptes de la Generalitat.

Amb l'argument, impecable, que la despesa social és més necessària que mai quan la recessió castiga els més febles, i passant de llarg, incomprensiblement, de la conveniència de fer una veritable revolució en l'eficiència i eficàcia d'una administració manifestament reformable, les inversions van quedar a la cua de les prioritats, i per això les xifres d'inversió real liquidada diuen que al conjunt de Catalunya, entre 2008 i 2014, aquesta va caure de 4.767 milions a 1.046 milions: una davallada del 78% que va deixar la inversió per habitant en una quantitat tan escassa com 139 euros. Però la retallada no va ser uniformement repartida, i així, per exemple, al Bages va caure el 82% entre el millor i el pitjor any del període, mentre que a l'Anoia aquesta xifra era del 90%, al Berguedà del 93% i al Solsonès del 96%. En xifres per habitant, les quatre comarques esmentades van quedar, en l'any més baix, per sota de la xifra catalana, i tant al Berguedà com a l'Anoia va ser de menys de la meitat. Ateses les necessitats de totes dues comarques, podríem dir sense temor d'exagerar que han estat víctimes d'un reequilibri territorial a la inversa. Si als despatxos del poder de Barcelona hi ha qui pensa que la Catalunya Central es queixa per vici, o perquè qui no plora no mama, aquestes xifres demostren que la queixa està més que justificada. I cal recordar que cada euro que es deixa d'invertir a temps en els equipaments i infraestructures d'un país passa una factura molt superior quan cal corregir les conseqüències de l'abandonament.

Un cop més, ens cal lamentar que les nostres comarques no semblin tenir la força necessària per influir en les instàncies decisives d'una administració catalana que ha copiat els pitjors vicis del centralisme i el clientelisme de l'espanyola i en la qual és necessari tenir amics o influències per aconseguir tan sols un tracte just. Aquestes són unes regles del joc que cal canviar, però mentrestant cal jugar-les, i els polítics de la Catalunya Central no semblen tenir la decisió o l'energia necessaris per fer-ho en la mesura indispensable. Caldrà espavilar-los des d'una societat que també ha d'abandonar l'oscil·lació entre el lament i la complaença i tornar-se molt més exigent, amb energia i sense timideses.