La controvèrsia política que ha generat la pèrdua per part de l'equip de govern de CDC i ERC de les subvencions atorgades inicialment a l'edifici Impuls del Parc Tecnològic de Manresa, i que no es cobraran perquè, pressionat per la crisi econòmica, l'Ajuntament va rebaixar les condicions per instal·lar-s'hi, ha permès posar al descobert, gràcies a la tasca del grup municipal del PSC, una part de les entranyes de l'operació que va fer possible bastir l'edifici que era l'aportació municipal al projecte.
Juntament amb l'edifici del CTM, és l'únic que hi ha fins ara. La polèmica ens ha comportat saber que hi havia més del que es veia a la superfície i ens ha recordat que aquest tipus d'operacions urbanístiques acostumen a implicar moviments burocràtics, legals i financers que resulten imprescindibles per tirar endavant qualsevol cosa que tingui un mínim d'ambició, oimés en una ciutat que no disposa de la força institucional necessària.
A les capitals de província aquest tipus de projecte es pot desenvolupar sense forçar tant la màquina, cosa que no garanteix l'èxit però el facilita molt. Desbrossar el camí burocràtic i normatiu i aplegar els recursos obliga, sovint, que els polítics facin mans i mànigues. I de vegades, les solucions forçades per les circumstàncies acaben malament, com és el cas de les presents subvencions.
Tot plegat ens recorda que el Parc Tecnològic de Manresa, també anomenat Parc Central, va ser el fruit d'una elogiada combinació d'esforços i interessos que va aplegar empresaris privats reunits en el PTB (Projectes Territorials del Bages, que incloïa Caixa Manresa) i institucions, singularment l'Ajuntament de Manresa del període del tripartit liderat per Jordi Valls, un dels capdavanters del projecte juntament amb el llavors director general de Caixa Manresa, Adolf Todó.
La mecànica de fons amb què aquests actors van construir les bastides que sustenten el parc no es van explicar mai de forma completament oberta i clara. Propietats i orígens dels terrenys, quantitats invertides per cada part, subvencions concedides, pendents, perdudes, recorregudes, balanços de guanys i pèrdues... Hi ha molts aspectes que mereixerien ser explicats. El fet que hi hagués empresaris privats pel mig no ho devia facilitar, i el fet que calgués orquestrar operacions complexes, tampoc. No hi ha cap motiu per pensar que s'hagi fet res il·legal o difícil de justificar.
Afortunadament, l'expedient de les administracions de Manresa pel que fa a honestedat i legalitat és impecable. Tanmateix, hi ha molt per saber, i segurament no hi ha cap motiu de pes per no explicar-ho obert de bat a bat. El cas de les subvencions perdudes ha permès constatar el potencial pertorbador que té l'aparició inesperada de fets que havien estat discretament apartats de la llum. És un magnífic argument per convèncer tots els interessats que cal espolsar teranyines i evitar descobertes futures incòmodes en un projecte que ha fracassat fins ara però que continua tenint futur i que continua sent crucial per a la ciutat.
