Les eleccions a la secretaria general del PSOE ja són a la recta final de campanya. Dilluns passat es va celebrar el debat de candidats i diumenge que ve els afiliats decidiran en votació. El debat de dilluns va ser agre, va transparentar les males relacions personals entre Susana Díaz i Pedro Sánchez, i d'aquest amb la comissió gestora. Díaz dir a Sánchez: ningú no et vol, però les enquestes afirmen el contrari. El jove líder decapitat i ressuscitat té molts suports entre les bases, i encara més en l'opinió pública d'esquerres, que aprecia el seu «no és no» a Rajoy. Podria guanyar, i si guanya molta gent estarà contenta, però també podria representar un gran daltabaix per al seu partit.

El PSOE té un electorat envellit, gairebé tant com el PP, i haver facilitat la investidura de Rajoy no l'ajuda a escurçar la distància amb les generacions més joves. Per bastir aquest pont generacional Sánchez pot ser més útil que Díaz, massa lligada al sanedrí de la vella guàrdia -Felipe, Rubalcaba, Zapatero. Però Díaz té el suport i la fidelitat de l'aparell del partit i de la majoria d'organitzacions territorials; només se li escapa l'arc mediterrani, i especialment Catalunya.

Si guanya Díaz, la meitat del partit tindrà un disgust, però Sánchez desapareixerà del mapa i el disgust anirà passant. Al capdavall, haurà estat una decisió democràtica. I amb l'aparell a favor, el congrés de juny serà de ratificació i glorificació de la presidenta andalusa. En canvi, si guanya Sánchez l'altra meitat del partit tindrà també un disgust, però aquesta meitat controla una part molt important de l'aparell i de les baronies, i utilitzaran el congrés de juny per mirar de segar-li l'herba sota els peus.

Sánchez és més bon candidat, però el rebuig a la seva persona pot convertir el partit en una mena de pandemònium, i als electors no els agraden els partits barallats. El que guanyin per una banda ho poden perdre per l'altra.

La qüestió catalana? Poca diferència. Díaz proclama la igualtat jacobina i Sánchez ha descobert la nació de nacions per afalagar els afiliats del PSC, però el contenciós ja orbita en una altra dimensió. L'independentisme és tan lluny d'un candidat com de l'altre, i alhora tots dos serien capaços d'adaptar els seus principis a les exigències de l'aritmètica parlamentària. Com a exemple, els nacionalismes espanyol i basc acaben de pactar un peix al cove que fa molta enveja; el PSOE no seria pas més llepafils.