El país ha arribat a una situació on els opressors es fan les víctimes i els oprimits dubten. Catalunya és una nació segons els historiadors, i com els lingüistes d'arreu del món saben, el català i el valencià són la mateixa llengua que es parla entre pobles germans. Però vet aquí que uns espècimens il·luminats del Partit Popular van imposar la llengua valenciana (admesa també a Europa) per separar-la del català i alhora silenciar-la, menystenir-la i ridiculitzar-la de cara als ciutadans. Perquè el que realment volen és imposar arreu la llengua de l'eximperi castellà. Jacobins i neofranquistes fa temps que fan el que els sembla, políticament i econòmicament. Des de la segona etapa de José M. Aznar van de fatxendes i han aconseguit arruïnar tot l'estat. El dirigent de la fundació Francisco Franco era un dels principals implicats en el cas del Palau, sense que curiosament cap mitjà de comunicació se n'hagi fet ressò. Ara, els populars liderats per Rajoy van de liberals per Europa i es troben a gust amb el seu model de corrupció, semblant al d'algunes classes dirigents europees. Desgraciadament, se'ls obre un gran escenari, ja que l'Europa defensora dels drets fonamentals dels ciutadans sembla que fa anys que ha deixat d'existir. La majoria de polítics del PP són hipòcrites (neofranquistes dins i liberals fora) i molt legalistes de cara als altres, però alhora tenen tots els instruments per tal de no permetre que s'investiguin a fons ni les seves mentides ni la seva corrupció. Si cal, ja es cuiden que uns es morin sorprenentment i d'altres s'amaguin sota les clavegueres de l'estat. Aquest partit governa Espanya, «atada y bien atada», amb el suport de Ciudadanos (un partit nascut per qüestionar la política lingüística catalana i voler imposar el bilingüisme per reforçar la preeminència del castellà al nostre país) i del PSOE, sense socialistes ni obrers, ja que els que n'eren fa temps que van abandonar la nau. Queden els que no es volen aixecar de la cadira, els defensors dels ERO a Andalusia, alguns nostàlgics de Felipe González, que va apadrinar els GAL, o de l'Alfonso Guerra que «cepillava» estatuts. Ara modernament, tots tres partits, es fan dir bloc constitucionalista, per amagar les seves vergonyes anant de la mà amb l'extrema dreta més violenta, en les manifestacions unionistes. Compten amb el beneplàcit d'una justícia espanyola que, malgrat alguns intents progressistes per reformar-la, encara avui manté tics i actituds de l'època franquista pel que fa a les seves altes instàncies. Pressionada pel poder, fins ara ha tractat els presos polítics catalans com a terroristes i no com a demòcrates. Si no rectifica aviat, es pot ficar en un camí sense sortida de plena judicialització de la política, quan el més democràtic hauria estat inhibir-se. En canvi, ha retardat durant dècades de denúncies la resolució del cas Gürtel, minimitzant una corrupció sistemàtica i generalitzada.

Jordi Sànchez (ANC) i Jordi Cuixart (Òmnium Cultural) estan empresonats injustament, com a presumptes instigadors d'actes violents, així com també ho està, de moment, part del govern legítim de Catalunya, alhora que la justícia espanyola ordena la recerca i captura dels seus altres membres que s'han vist obligats a exiliar-se a Bèlgica, acusats de rebel·lió, en voler posar en pràctica les seves idees independentistes. En canvi, aquests jutges estan lluny de qüestionar-se l'aplicació del cop d'estat que suposa l'article 155 de la Constitució. Com que el problema no se solucionarà, caldrà retornar a la via política, i fent un símil futbolístic, s'haurà de continuar el partit a través d'unes eleccions il·legítimes (autonòmiques, segons Rajoy, però imposades per Europa, que vol saber com tothom la correlació de forces real existent a Catalu-nya). Aquestes «falses» eleccions tampoc no solucionaran res. Cap idea, com la unitat d'Espanya, pot justificar una legislació ni la violència. La defensa de l'imperi de la llei, tot utilitzant una violència malaltissa que tant agrada a Rajoy i al seu ministre de Justícia, Rafael Catalá, estan als antípodes del seu ús en democràcia, que és el de defensar la llibertat, el respecte per la dignitat humana i els drets fonamentals dels ciutadans. Quan el dia 1-O mig Europa s'esborronava de la violència estatal exercida contra ciutadans de Catalu-nya que tan sols volien exercir el seu dret democràtic a votar, Interior gaudia en haver atonyinat i ferit ciutadans indefensos. De què els va servir? En democràcia, el conflicte polític entre Catalunya i Espanya pot durar poc o molt. Però només es podrà solucionar amb un referèndum pactat o imposat per una Europa menys enganyada i que defensi tots els drets nacionals.