Les dades econòmiques rellevants que van apareixent són usades aquests dies com armes d'influència per reforçar els arguments de catastrofisme vinculats a la situació política actual. Tot i que sempre es diu que els números són freds i objectius, el cert és que les magnituds macroeconòmiques estiren i arronsen qualsevol explicació pretesament tècnica però influïda (com tot ara mateix) per la política. És qüestió de rebregar-les adequadament per presentar-les ajustades a la voluntat de cadascú. A tall d'exemple adaptat, l'atur del mes de novembre passat ens ofereix un escenari que encaixa perfectament amb la realitat política actual. Ha pujat a Espanya, però comparativament ha incrementat només la meitat respecte del que ha passat a Catalunya. Les conclusions estan servides. Per a alguns que són legió, hi ha factors indiscutibles que indiquen que Catalunya està començant a pagar el preu del seu xoc amb Madrid. No es registrava una valor tan negatiu en aquest mes des del 2008, o sigui, quan la crisi econòmica va esclatar-nos brutalment a tots. A toc de corneta i a la primera ocasió, Mariano Rajoy s'ha afanyat a dir que l'economia catalana s'ha clavat pel procés, i ha acusat a tort i a dret mentre es presenta com el salvador. Buscant només superficialment, els indicadors disponibles l'acompanyen en aquesta anàlisi pessimista: vénen menys visitants, es venen menys habitatges i els automòbils no surten dels concessionaris al ritme de fa un temps. Les vendes del comerç al detall també han baixat força. Per a uns la culpa és del procés i per als altres, per l'aplicació del 155, però tots han d'admetre que s'està produint una frenada brusca.
Però si ho comparem amb els guarismes del mes passat a les comarques centrals, veiem que ha augmentat l'ocupació i, per tant, s'ha anat en la direcció contrària respecte dels dos conjunts geogràfics que tenim per sobre. Resistim millor. De les quasi 3.000 empreses de les que es diu que «han marxat» del Principat, realment el que han fet és canviar la seu legal (i algunes la fiscal) i només es té notícia que una sigui de la Catalunya Central. Amb aquests indicadors a la mà, es podria dir que per aquí la tensió econòmica vinculada a la situació política no s'està produint o potser els efectes arribaran amb retard. Em quedo la segona opció, però no deixa de ser curiós que en unes terres on hi ha una majoria indubtablement independentista es pateixin menys (per ara) les conseqüències de la sacsejada. Els fonaments econòmics catalans actuals tenen un suport gran basat en el turisme i en l'exportació. Són els dos motors que sense estar vinculats directament han crescut més en els últims anys. L'activitat turística ha tocat sostre i, passi el que passi a les eleccions, començarà a retrocedir. El retorn a una certa normalitat de països mediterranis colpits pel terrorisme farà que alguns viatgers optin per altres destinacions. És una font d'ingressos que es retraurà i patirà. No es podia seguir creixent d'aquesta forma i a l'independentisme li cor-respondrà ser l'ase del cops també per això. Per contra, es posin les coses com es posin, tombar la dinàmica industrial de vendre a l'exterior serà més difícil. En primer lloc perquè les empreses locals han entès que cal marxar lluny per créixer i per substituir xifres de mercats interns que han baixat pels boicots i per altres motius. I en segon terme perquè un lloc amb ports de mar, amb un teixit industrial molt competitiu i amb professionals altament capacitats no és fàcil de malmetre o de traspassar a un altre lloc, ni que ho emparin alguns decrets. Malgrat tot i de moment, cal mantenir la calma. A hores d'ara, la xifra d'atur és al voltant del 12%. Ja la voldrien tenir a la majoria de les comunitats de l'Estat que ara ens miren amb ulls crítics o pitjor.
