Escric aquest article diumenge, 10 de desembre, pensant que segurament serà demà, dilluns, quan el jutjat número 1 d'Osca procedirà a retirar del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal i transferir a l'Aragó, amb l'ús de la força si cal, les 44 peces patrimonials antany en poder del monestir de Sixena, tal com ja fa unes setmanes ho havia així ordenat el ministre espanyol de Cultura. Conseqüència, tot plegat, de la frenètica cursa de despropòsits jurídics dels poders executiu i judicial espanyols, posats a funcionar en perfecta i unitària sincronització des de l'aplicació de l'article 155.

Ja l'any 1997 la Diputació General d'Aragó va recórrer al Tribunal Constitucional sol·licitant el dret de retracte sobre una part d'aquells béns culturals, inclosos en el Catàleg del Patrimoni Cultural Català.

Des d'aleshores, però molt especialment des del 2013, el Govern aragonès ha anat accentuant aquesta escomesa vindicativa, concretada avui en l'imminent retorn de les esmentades 44 peces patrimonials, sense disposar d'una resolució definitiva. I sense oblidar tampoc que el mateix 2013, s'inicià el procés de devolució de les pintures de la sala capitular de Sixena salvades el 1936 per Josep Gudiol i curosament traslladades al MNAC, a risc de quedar totalment malmeses si fatalment un dia s'han d'extreure per retornar-les a Aragó.

Prova de les motivacions estrictament polítiques de tot això n'és el radical contrast entre l'obsessiu deliri persecutori de les autoritats aragoneses pels vestigis en poder de Catalunya, enfront de l'eterna passivitat aragonesa davant el lamentable estat de degradació que mostra el mateix monestir cistercenc de Sixena, joia de l'art cistercenc que sembla anar caient a trossos.

Ara fa cinc anys que vaig visitar aquell cenobi de Santa Maria de Sixena als Monegres amb el propòsit de presentar a la junta d'Amics del Romànic del Berguedà, de la qual formo part, la proposta d'una excursió col·lectiva per poder admirar aquell patrimoni romànic i alhora aprofundir en relacionats moments decisius de la història de Catalunya com la mort del nostre rei Pere I el Catòlic o l'adolescència de Jaume el Conqueridor.

Admeto, però, que el meu interès en fruir de les esperades excel·lències de l'històric recinte es veié sensiblement enterbolit per inesperades sensacions, la primera de les quals constatant les deplorables condicions d'abandonament i manca de dignificació de les tombes reials, lluny de les de Poblet o Santes Creus.

Sorpresa major encara fou la resposta de la germana responsable del temple en preguntar-li jo per la ubicació del sepulcre del nostre monarca, Pere I el Catòlic, i respondre'm ella que d'això res no en sabia, sinó només de la tomba de «doña Sancha de Castilla».

I ja a fora de l'església, tot llegint els plafons explicatius dels danys perpetrats al monestir durant la guerra civil, excuso dir que em semblaren francament ben poc amables els textos específicament dedicats a «los anarquistas catalanes».

Les decebedores intuïcions viscudes en aquell il·lusionat viatge meu a Sixena, indret tan volgut com entranyablement vinculat a la història del meu poble, s'han confirmat amb escreix al llarg d'aquests anys.

Si una cosa ha quedat clara en el plet patrimonial de Sixena, és la manipulació i voracitat i de les autoritats aragoneses, amb suport de les espanyoles, amb l'objectiu d'ensenyorir-se d'uns béns legítimament adquirits, fidelment restaurats i exemplarment conservats per la Generalitat de Catalunya.

Sense oblidar la mesquina i instrumental utilització de la cultura amb pures finalitats polítiques i odiosos propòsits d'humiliació.

Cal no oblidar que ja en la Grècia clàssica el concepte de cultura significava l'oposició al barbarisme. I, no cal dir també que, des del segle XIX, la cultura es defineix com l'opció per la racionalitat i el perfeccionisme humà enfront dels instints i el fanatisme.

No oblidem però els catalans que és Sixena un puntual avís més del que ha de succeir a una nació que no pugui decidir lliurement els seus destins.