El resultat de les eleccions de dijous ha estat absolutament clar. Enmig de les pitjors circumstàncies possibles, amb la Generalitat ocupada, amb els principals líders independentistes a l'exili, a la presó o encausats, amb una fortíssima campanya mediàtica en contra, amb una mobilització de l'unionisme sense precedents i amb una participació espectacular, l'independentisme partidari de la república catalana ha obtingut més vots que mai. A falta encara d'un petit percentatge de votants, el Parlament de Catalunya quedarà configurat en tres blocs: el sobiranista i republicà (amb 70 escons i 2.063.336 vots), el dels partits del 155 (amb 57 escons i 1.889.176 vots) i el que constitueix un únic partit, Catalunya en Comú (amb 8 escons i 323.695 vots).

Amb aquests resultats la primera conclusió evident és que no hi ha cap combinació possible que no sigui un govern format pels partits que defensen la independència i la república. Els partits d'aquest bloc, per tant, estan absolutament obligats a entendre's i a constituir un govern adreçat de forma clara al progrés social i a la implementació de la independència i de la república, a redefinir el full de ruta del nou govern i a plantejar en comú la nova estratègia general i els moviments inicials per aconseguir la llibertat dels presos, el retorn dels exiliats, la recuperació de la Generalitat i l'anul·lació del 155. No es tracta només de ser generosos per a arribar a acords-que hauran de ser immediats, públics i consistents- sinó de ser realment eficaços en la consecució dels objectius finals que s'hauran de plantejar. De cap manera no es pot córrer el risc que la desunió faci perillar les extraordinàries victòries del dia 1 d'octubre i del 21 de desembre. Estem massa acostumats a parlar de dies històrics, però no hi ha més remei: el període que ara comença no serà gens fàcil ni tranquil però es convertirà, sens dubte, en un dels més rellevants de la història de Catalunya. Com sempre caldrà habilitat, intel·ligència política, confiança i estabilitat emocional. Com sempre «llum als ulls i força al braç», com deia Joan Maragall.

Les eleccions de dijous comportaran també conseqüències notables que prèviament no s'esperaven, si més no en la magnitud que s'han produït. Una d'elles és el creixement de Ciudadanos, a costa, sobretot, dels votants del PP i també del PSC, que des de fa moltes legislatures ha vist escapar-se per totes bandes vots i escons a causa de les seves posicions sempre ambigües. Però la davallada del PP és especialment demolidora. Que el partit que governa Espanya i que per boca de la vicepresidenta, Soraya Sáez de Santamaría, es vantava d'haver impulsat el 155 i d'haver escapçat definitivament el sobiranisme, que el partit presidit per Mariano Rajoy que s'ha passejat per Europa com a salvador indiscutible de la unitat d'Espanya, hagi quedat reduït a 3 diputats dels 135 que componen el Parlament català és un fet del tot significatiu. Entre aquesta rebolcada electoral i els innombrables processos de corrupció que l'afecten, el PP pot haver quedat tocat i enfonsat. A Madrid, l'extrema dreta de l'extrema dreta ja es remou sorollosament. En sentirem a parlar.