28 de desembre de 2017
28.12.2017

Estils de vida

27.12.2017 | 23:05

El passat 20 de desembre i fins el 7 de gener es va representar a la Nova Sala Beckett de Barcelona, l'obra teatral "Tortugues: la desacceleració de les partícules", de Clàudia Cedó. La Beckett es va traslladar fa un any del barri de Gràcia al del Poblenou, concretament al carrer de Pere IV. L'autora, Clàudia Cedó és llicenciada en Psicologia per la UAB i graduada en Art Dramàtic pel Centre de Formació teatral El Galliner, de Girona. És l'autora resident de la Sala Beckett d'aquesta temporada. Formen el repartiment: Dani Arrebola, Àlex Brull, Clara Cols i la manresana Alícia Puertas. L'obra està protagonitzada per dues parelles: el Joan i la Marta, que tot i que no van al mateix ritme, decideixen agafar-se la vida amb calma, mentre l'altra parella formada per dos joves científics, viuen a tota velocitat. Cedó escriu aquesta obra, tot reflexionant sobre la velocitat a la què vivim, amb un ritme frenètic que sembla dominar totalment l'existència humana, tot i que és indiscutible que unes persones es mouen més de pressa que no pas unes altres. Indirectament, la protagonista també és una tortuga, propietat d'un dels actors que s'agafa la vida en calma, conscient que ella al seu ritme viurà més que qualsevol dels humans. L'obra es qüestiona bàsicament si el moure's més de pressa que els altres éssers humans et dóna temps, o en realitat ten treu? Però no sols això, també parla de l'ètica científica, en el sentit dels dubtes morals que pot plantejar qualsevol investigació. És l'eterna pregunta de si la fi justifica els mitjans? En aquesta cas, es qüestiona si és lícit experimentar amb humans, després de fer-ho amb ratolins, per tal de salvar vides? Es tracta d'una comèdia amb tocs fantàstics, on la física quàntica esdevé un element essencial. Amb actors joves plenament consolidats, el públic que omplia plenament la Sala, s'ho va passar d'allò més bé durant l'hora i mitja que dura la representació.

En acabar l'obra, tots els assistents vam poder gaudir d'un petit refrigeri al bar del costat. Vaig tenir temps per esperar la sortida de la protagonista manresana Alícia Puertas amb qui vaig poder comentar el final de la representació. Vam coincidir plenament en què la Marta (interpretada per Clara Cols) decidia compartir el final de la seva vida amb la seva parella Joan, lluny de les investigacions d'uns joves científics enredats en xifres i logaritmes que donen un final aparentment obert al conjunt de l'obra. Com que fet i fet ja eren les onze de la nit vaig decidir agafar el metro a l'estació de Llacuna fins a Urquinaona per tal de fer transbord a la plaça Espanya. Un recorregut que va durar tres quarts d'hora, després vaig esperar que fossin les dotze de la nit per tal d'agafar el tren dels Ferrocarrils Catalans i anar fins a Martorell. Com que para a totes les estacions existents, vam arribar a l'Enllaç de Martorell a tres quarts d'una de la matinada. Allà ens esperava un miniautobús de la companyia ferroviària per tal de transportar als set passatgers que quedàvem fins als nostres destins. Al cap de cinc minuts, el conductor va sortir de Martorell, tot fent una primera aturada a Abrera on van baixar dos passatgers, després va continuar en direcció a Olesa, on es van quedar dos més. Seguidament i per la C-55 va arribar fins a Monistrol de Montserrat, on va travessar el pont per traslladar-se fins a Castellbell i El Vilar, just en aquesta confluència va deixar un altre passatger, després va prosseguir fins la parada de Sant Vicenç de Castellet, on va deixar una noia castellana que no parava de tossir. Finalment, em va acompanyar fins a Manresa, però com que es tractava d'un conductor novell em va demanar que li indiqués quin era el camí més apropiat per tal d'arribar a l'estació del baixador. Anava dret al seu costat, fins que a l'arribar a l'alçada de Sant Pau, em vaig asseure per tal de superar un triple control dels Mossos d'Esquadra (potser perquè l'endemà, o millor dit aquella mateixa matinada començaven les eleccions). Vam arribar per la Via Sant Ignasi fins a la plaça Remei, on li vaig dir que donés mitja volta i retornés fins a Martorell per on havíem vingut. Vaig arribar a casa a dos quarts de dues. Tota una aventura que indica ben a les clares que el transport públic nocturn, de Barcelona a Manresa és pràcticament inexistent i sense clientela.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook