Encara que volguessis, es fa difícil escapar-se de l'estrès del Nadal. La pressió comercial és insostenible, els carrers i els aparadors estan tots il·luminats i, a casa meva, per parlar d'allò que conec millor, tenim musiqueta nadalenca a la Rambla d'Igualada des de les nou del matí fins a les nou del vespre. Un autèntic goig, que algú deu pensar que afavoreix que tots els vianants enfredorits, empesos per aquesta cantarella interminable, entrin corrents a les botigues. D'altra banda, la presència activa dels infants, que fan vacances de l'escola, justifica tota mena d'activitats i d'excessos, tant per buscar-los l'entreteniment necessari com per cobrir-los de llaminadures i regals. Tot és exagerat, naturalment, i el nostre reconegut sincretisme fa que ens apuntem a tota tradició que recaigui sobre aquests dies, tant les que ens són pròpies com les que ens han vingut de fora.

Tanmateix, hi ha un altre excés, en aquests dies, que alguns rebem com una benedicció: es tracta de la presència inusual de la música de qualitat a les esglésies i les sales de concert. Massa oblidats durant la resta de l'any, amb l'excepció també afortunada dels festivals d'estiu, Händel i Bach i tota la resta tornen puntualment per elevar-nos l'esperit cap als estadis més sublims de la nostra modesta condició humana. Fins a tres versions diferents dels Messies van fer-se a Barcelona en una sola setmana...! D'altra banda, les corals i les escolanies ens ajuden a perpetuar unes cançons tradicionals que, si no fos pels seus concerts quasi obligats d'aquests dies, potser ja no coneixeríem, com s'esdevé amb la major part del riquíssim repertori d'aquest gènere que, definitivament, els catalans ja hem perdut l'hàbit de cantar.

Als grans auditoris desfilen, lògicament, les formacions importants i els intèrprets consagrats. Però a la resta del nostre territori s'escampa un fenomen prodigiós que als de la meva generació ens té completament embadalits: parlo de l'autèntica munió de joves i grups que, aprofitant aquests dies de festes, programen concerts extraordinaris, cada vegada de més qualitat. Per fortuna, el somni que albergàvem unes quantes dècades enrere s'ha fet realitat. Milers de nois i noies estudien als conservatoris, canten, toquen instruments, formen conjunts orquestrals. El músic professional ha deixat de ser únicament aquell home de mitjana consideració social que tocava als balls de festa major i als casaments, amb l'anhel de fer-se un segon sou que completés els ingressos de la feina principal. Ara els nostres intèrprets es formen a l'estranger, estudien llargues carreres, canten en la llengua original dels lletristes i, amb més o menys dificultats, encara que sigui acumulant també feines disperses, aspiren a guanyar-se la vida dignament amb una professió reconeguda i honrosa, que els permet traslladar-nos la vivència de la millor música que mai s'hagi escrit.

Veure'ls i sentir-los cantar, dirigir, interpretar, ens provoca sens dubte un emoció especial, perquè ens evoca aquell país civilitzat i culte que sempre havíem aspirat a ser, a semblança dels països del fred que es troben nord enllà i que ens porten tants anys d'avantatge. Si imaginàvem un país endreçat i polit, educat i tolerant, l'afluència sobrevinguda d'aquestes generacions de músics joves ens en comença a projectar una visió esperançada. Així és que, enmig del soroll i els reclams publicitaris, destriant entre els paranys que ens assetgen en aquest temps de l'any, cerquem racons i espais de música que, aquesta vegada sí, ens inoculin ben endins l'esperit del Nadal més autèntic.