Després de les lectures obligades dels Fets de Prats de Molló, l'any 26, protagonitzats per Francesc Macià, i de les de l'any 34, per Lluís Companys, ja podem afegir-hi les de Carles Puigdemont de l'any 17 d'aquest segle. D'aquests tres fets històrics, que cadascú en tregui les conclusions que cregui adients, però en una ens podríem posar d'acord: els darrers ha tingut una covardia no vista en els anteriors.

Tots som responsables dels nostres actes, i més qui més responsabilitat té en el càrrec que ostenta. Un president, com un capità d'un vaixell, no pot ser el primer a fugir, i deixar abandonats la majoria dels seus exconsellers, i amb ells el conjunt del poble català. Hi ha molts independentistes que justifiquen la fugida, i fins i tot la perdonen, com a exemple d'astúcia per no haver de retre comptes davant la Justícia. Conseqüència d'aquesta justificació és la xifra de vots recollits per la llista que encapçalava, en una mena de revenja contra el govern central, per les accions dutes a terme, en pro de restablir l'estat de dret.

I és que, en absència de víctimes, són molt nombrosos els que consideren «pecat venial» les accions dutes a terme per Carles Puigdemont, al capdavant del Consell Executiu, o de Carme Forcadell, al capdavant de la mesa del Parlament. I el mateix pensen dels grups parlamentaris que varen decidir dur a terme un cop d'estat civil, en el Parlament de Catalunya, els dies 6 i 7 de setembre de l'any passat. Ni més ni menys que imposar un canvi de regles de joc, del Parlament, i la vulneració de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. I ja no diguem les vulneracions reiterades, i a consciència, de la Constitució espanyola.

Si política és pedagogia, quan algú vulnera la llei, ha d'estar disposat a afrontar les conseqüències, i més si ostenta un càrrec de representació pública. És una manera clara i valenta de presentar-se davant els ciutadans que l'han votat. Fugir a l'estranger, i buscar subterfugis per continuar-hi, per temps indefinit, diu ben poc a favor dels qui han dut a terme aquesta acció. Encara més, considero que els desacredita per sempre més per exercir qualsevol nou càr-rec institucional.

Però, heus aquí que Catalu-nya encara no ha donat prou imatges increïbles a tot el món, quan se'n preparen algunes més, que poden superar, en despropòsit, les vistes fins ara. Un expresident que diu haver proclamat la República, per via verbal, i s'escapa pocs minuts després, reclama tornar a accedir al càrrec de president, des d'una privilegiada posició de turista a Bèlgica. I no content amb una proposta com aquesta, no descarta governar per via digital el nou govern de la Generalitat.

Bé, no és estrany que un país perdi el nord, quan els seus principals dirigents han perdut l'oremus, en els darrers temps, però algú hauria de tenir prou seny, o almenys prou vergonya aliena, per evitar més desprestigi del que ja hem sofert fins ara. Es pot entendre la fòbia al govern central, i a la majoria d'actuacions del PP. En molts casos, estaríem d'acord que no ens mereixem un govern central com el que tenim, i d'aquí que haguem de fer tots els esforços possibles per canviar-lo, però no podem seguir el camí ple de despropòsits, mentides i enganys que tenim al davant.

Els partits independentistes han assolit prou escons per elegir la mesa del Parlament i posteriorment el president/a del govern. Seria molt demanar, no elegir en la presidència de la mesa una persona tan poc preparada i tan sectària com la que hem tingut fins ara? I no seria oportú pensar en presentar al capdavant de la màxima institució del país algú que no s'hagi fugat i no hagi retornat? Es que estaria bé deixar l'astúcia i els moments èpics per a algun altre moment de la nostra història col·lectiva. Si és possible, per d'aquí a vint o trenta anys, com a mínim.