Recordo, tot i que de manera boirosa, pels anys i les topades -de bon rotllo, és clar, només per poder créixer com a muller-, que el dia del meu casament no tenia previst entrar a l'església amb el pare... però ell, astut, abans d'arrencar a caminar per les meves, em va dir ben amorosament que li feia molta il·lusió acompanyar-me... i en un dia com aquell, que volia que pare i mare fossin molt feliços, qui era jo per negar-l'hi? Total: el meu pare em va lliurar al meu marit. Encara que fa tants anys, per a mi no era una qüestió tan irrenunciable com seria ara.

La situació de la dona estava i està molt malament. Però ara tenim molta més informació i tenim més possibilitats de col·laborar a la causa. Tanmateix, la meva jove, que acaba de casar-se amb el meu estimadíssim fill, segueix tenint un pare amorós i astut que va acompa-nyar-la fins a davant de la font i el guarniment de flors que feien d'escenari a la cerimònia.

Laura Bates, la fundadora del Projecte Everyday Sexism, sobre desigualtats de gènere, publicava al The Guardian, la setmana passada, els seus intents per aconseguir casar-se, com a feminista, per l'església. A ella li sembla que matrimoni i feminisme són gairebé excloents. L'anell de compromís d'una núvia ja és un símbol de propietat que a Anglaterra s'afegeix al trist problema de perdre la identitat en canviar de nom. Per aconseguir conjuminar casament i feminisme se li van plantejar molts dubtes: què significa roba interior de núvia? Potser només serveix perquè sigui més cara? I la connotació virginal -ja sense simbologia- del vestit blanc de núvia? Tot li va semblar estúpidament sexista!

Ella havia llegit en una guia de noces un consell -potser naïf?-, d'involucrar el nuvi en tota la preparació, perquè oi que tots dos estaran igual de casats? Naïf o problemàtic? Perquè cal dir que sempre és millor no complicar les coses. Prou que es complicaran!

I aquestes menudeses encara es poden complicar més: normalment, s'espera que les dones ho planifiquin tot fins a l'últim detall... però segons ella, si una dona s'excedeix o supera els estàndards passa a ser ridiculitzada per familiars, amics, veïns... incloent-hi els homes.

El seu més gran escull va ser com eludir la promesa d'obediència. Penyora que els últims vint anys ha anat reduint-se força. Abans una núvia es comprometia a estimar i a obeir. Ara, ja només cal prometre estimar molt el nuvi. Tant com ell!

Quant a la complicació d'entrar a l'església, va trobar la solució a la sèrie Brothers and Sisters: la núvia es lliura sense l'acompanyament paternal. I el ram, va decidir llençar-lo a nois i noies.

I és que, sense perdre algunes boniques tradicions, ens cal forjar nous camins per als nous matrimonis. Amb tot, estimar és l'ingredient fonamental. I no sols per a la cerimònia!