Confesso que fins fa pocs dies havia sentit parlar molt poc de les capitalitats de la cultura catalana. Pràcticament gens. A l'hora de passar el relleu entre ciutats, vaig saber que l'any passat havia estat Reus i ara recauria en Manresa. Fins a aquell moment havia estat un breu en un racó de la memòria. D'entrada, tot això de les capitals culturals i ciutats pubilles sembla desprendre una fortor de temps pretèrits. De cap manera pretenc menysprear qualsevol iniciativa que pretengui impulsar-la com a bé comú. Ara bé, a partir d'aquí, ens hem de preguntar «què» es pot fer i sobretot «qui» ho ha de fer en relació amb concebre i difondre les activitats emparades en aquest concepte tan potent però a la vegada tan ampli i tan divers segons cada observador. La presentació i la informació disponible sobre aquest any d'actes i cites manresanes sembla d'entrada una combinació ben enllustrada de les activitats que normalment ofereix la ciutat als seus habitants i als dels entorns, com la sempre interessant programació al Kursaal, la Fira de la Mediterrània, la de l'Aixada i la resta de cites habituals en l'àmbit de les arts plàstiques, escèniques i musicals. I no gaire res més de nou. Com a molts altres llocs de per aquí, quasi totes les propostes de continguts les han acabat assimilant els ens públics en general i les regidories del ram en particular. I en aquest any d'actes combinats ens trobem que fins ara la novetat més vistosa és l'anagrama en forma d'una «M» que sembla inspirada en els ulls d'un pont medieval o en els vitralls de la Seu. Són aquests elements arquitectònics, els cinc ponts urbans, els que s'usen per fonamentar tot el relat del 2018 al voltant de la cultura. Es nota que és el treball d'algun tècnic-artista o d'un artista que treballa a partir d'un encàrrec públic. No sorprèn, no emociona, no trenca esquemes, no dóna noves visions. Tot molt institucional. És un fet que ens hem acostumat que quasi tota ha de fer-se real a partir de la subvenció i del suport oficial. Un fet similar està passant amb les manifestacions reivindicatives. Quasi no n'hi ha cap en els darrers anys que no l'encapçalin polítics amb càrrec. No fa tant, totes eren en contra d'algun poder. En apropiar-se-les, han perdut l'essència contestatària i transformadora que tenien. Només cal fixar-se en les fotos en blanc i negre de fa mig segle a París i comparar-les amb la marxa salarial de la «Policía Nacional» de dissabte a Barcelona amb els habituals Rivera i Albiol rere la pancarta. Amb la cultura tutelada des de les administracions hi ha similituds: varia cap a camins diferents dels que li correspondria. Provocar, qüestionar, evolucionar, buscar, arriscar i altres verbs que la sostenen no es conjuguen. Mentrestant, si ho convertim tot en una programació amb alguns artistes de qualitat, fruirem d'un bon concert o una actuació teatral memorable, però no assolirem reptes per a mi innegociables com els de traspassar límits, escandalitzar i anar a rascar al fons de les ànimes. L'art és fugir dels cànons, sortir del control i confrontar-se intel·lectualment amb altres que pensen igual amb matisos o totalment diferent. La cultura amb minúscula és entreteniment, amb majúscula és no saber ni el que és perquè quan se'n troba un significat cal dubtar de la seva validesa i començar a buscar-ne un altre. Per a una nova ocasió similar a aquesta suggereixo escollir els més agosarats i deixar fer. És la clau i dit així pot semblar fàcil però implica perdre'n el control. Cal deixar que la creativitat sigui la divisa. Si cal amb descontrol, que mai ha florit en despatxos ni amb burocràcia malgrat que sigui el peatge a passar per les per a mi odioses subvencions.
