Durant el franquisme, viure a Manresa era un problema a causa de la manca d'habitatge. La primera promoció de pisos socials fou el «Grupo de las Cien Viviendas» o les Cases de Xocolata, que s'ocupen del 1948 al 1952. Eren pisos petits, ben distribuïts, sense passadís, on el menjador fa de distribuïdor. Inicialment de lloguer, l'Ajuntament els va privatitzar als anys 80. Els historiadors de la dictadura remarquen el favoritisme entre els col·lectius d'afins al règim. Així, els grups més afavorits amb pisos nous, escassíssims a l'època, foren els militars, els funcionaris de l'administració local i estatal, amics del clergat i els membres del partit únic, la Falange, i del sindicat vertical. Un exercici de memòria entre antics habitants demostra que el col·lectiu més beneficiat fou el militar. Durant els anys 40, una part de les instal·lacions de la Seu d'Urgell s'havien tancat i el regiment d'infanteria Arapiles es va destinar a Manresa, on arriben militars sense pis. Les famílies dels suboficials, anomenats «chusqueros», es van allotjar a les Cases de Xocolata. Sovint eren veterans de guerra, com Ticiano Antón, provinent d'un poble de Burgos, que va resultar ferit a la mà a Stalingrad amb la División Azul. Altres exemples són els Puertas, originaris de Plasència, els De las Heras, Ortega o Rafael Machuca, un altre suboficial amb bones relacions amb militars d'alta graduació, especialment de la caserna de Berga, on feia de mitjancer entre l'exèrcit i els venedors a l'engròs de la ciutat. Un fill va morir en estavellar el cotxe contra un fanal de la plaça Bonavista: l'enterrament es va fer a la Sagrada Família i l'església era plena de gom a gom, amb molts militars. Els Pérez-Solanas, el pare es va jubilar com a capità de l'exèrcit i havia fet classes de gimnàstica a La Salle. Un altre grup eren els membres de la guàrdia civil, que ocupaven els baixos. Altres inquilins estaven lligats a l'Ajuntament: funcionaris, guàrdies urbans i un grup de famílies procedent de Puig-reig, on estava vinculat l'alcalde Prat. Entre els guàrdies, hi havia Joan Virós, que arriba a Manresa el 1956 provinent de Llavorsí. Havia estudiat al Seminari de la Seu d'Urgell, hi fa el servei militar, i coneix la seva dona, Conxita Pujolà, que serà una de les modistes del carrer. Inicialment viuen en una pensió i rellogats fins que obtenen un dels pisos de les cases per pressions del comandant de la plaça. Un altre urbà era Sojo, que tenia un fill mongòlic. Pel que fa als funcionaris de l'administració central, hi havia policies, funcionaris de Correus i Telègrafs, mestres i el cap de l'estació de Renfe. La família Valiente-Perales, el cap dels quals era un dels policies més temuts a Manresa perquè deixava anar la mà fàcilment; la senyora Granada Lafarga, funcionària de l'Oficina de Telègrafs de Manresa, estava ufanosa perquè li van donar un petit paper a la pel·lícula Plácido, on tan sols pronunciava una frase. Un altre dels col·lectius que ocupaven pisos era el dels mestres de l'escola pública, com Pura o Gayoso. També hi havia representants del que popularment en deien menjaciris, per la seva relació amb l'Església: com la família de Ramon Torra i Maria Bitlloch. Entre la gent del partit, falangistes com Emili Utgés, tot i que a l'època força gent estava relacionada amb la Falange i les seves seccions femenina o juvenil, a OJE. La resta d'habitatges eren ocupats per famílies de treballadors de la Fàbrica Nova i obrers com Antoni Fandos, amb la seva dona Otília, que feia anar dins de casa una màquina de tricotar familiar. Elda Prat i Santiago Pla, que era maquetista, o Francisco Rodríguez, que treballava a Cal Sant. També de la Fàbrica Nova hi vivia el tècnic Grau, casat amb Teresa Portabella. L'advocat Marià Fontrodona era l'amant i l'anava a buscar amb taxi. El fill, Rossendo, conegut com manetes de plata, especialitzat a pujar per les canonades i «netejar» pisos, ha passat part de la seva vida a la presó. D'altres van poder obtenir un pis gràcies a l'assistència social, com Miquel Rodríguez, de pares sordmuts, que practicava el waterpolo, era cosí dels Payà i ara viu a Andorra. Dins d'aquest microcosmos hi ha famílies com Cerarols o Bozzo, els Valentí Muncunill, el camioner Albert Vidal, Isaac Garcia, oficinista d'una ferreteria, o la popular Pepita Ballonga. Com hem vist, part dels que van anar a parar a les Cases de Xocolata van fer ús del privilegi d'afinitat al règim.
