He de confessar que aquesta història de Tabàrnia desperta la meva curiositat. I encara més la de Tractòria, la dar-rera recargolada antisobiranista fins que algú s'inventi la següent. És tot allò amb què es pretén denigrar les persones establertes més enllà de les comarques metropolitanes. Amb l'excusa de combatre l'independentisme, s'han creat aquestes denominacions per desmerèixer, fer burla i de passada empastifar amb tòpics milers de ciutadans. Fent aquesta mena de caricatures socials es vol deshumanitzar els col·lectius que promouen un canvi de règim polític. És lícit estar-hi en contra, però com un il·lús hauria desitjat que el confrontament comptés amb arguments i respecte al que pensa diferent. Justícia parcial i befa sembla que són les úniques receptes. Segons els seus promotors, la Catalunya dels cosmopolites que viuen entre Barcelona i Tarragona i voten més unionisme que els de l'interior són els moderns, evolucionats, purs i solidaris. Són els autoanomenats tabarnesos. Mentre que als de viles de turons amunt només els presenten amb tractor, són primitius, tronats i feréstecs. De tractor, Tractòria. No tenen en compte que de sers indignes n'hi ha pertot arreu, però enlloc ningú és més o menys que ningú. No veuen que a dalt d'un d'aquests vehicles agrícoles que llauren els conreus dels quals mengen hi circulen a vegades enginyers agrònoms amb un o dos màsters, de la mateixa manera que assegut en un seient de pell d'un cotxe esportiu de vegades hi ha un petaner.
Per saber on és la capital d'aquesta terra indòmita imaginària que els tabarnesos volen fer fora d'Espanya en un foll contrasentit dels seus arguments, cal veure on es mostren amb la seva parafernàlia. I pel que s'ha vist darrerament, creuen que aquest indret és Manresa. Potser perquè tenen por d'anar més amunt i trobar-hi encara més bàrbars adoctrinats. Però és el lloc que han escollit per manifestar-se amb més banderes que manifestants. Ells, els no nacionalistes, en feien onejar algunes d'espanyoles, molt poques de catalanes, una parell de la seva Tabàrnia i una amb la creu de Borgonya. El novembre passat eren 700 persones i diumenge uns 200 si els comptem amb generositat. És lícit preveure que seran encara menys a la pròxima, tot i que aquesta vegada hi havia entre ells un famós a la recerca de notorietat, Álvaro de Marichalar, aventurer, empresari, aviador i nàufrag segons la Viquipèdia, el qual ha trobat finalment sentit a la seva vida en aquesta mena de trobades de nostàlgics contraris al procés (o «prusés» segons la seva adaptació). Es van centrar en la denúncia del que ells consideren l'adoctrinament de l'escola catalana. Mentrestant, un periodista local va descobrir amb una encertada fotografia la creu gammada en les pintades ungles de l'animadora amb micròfon de la trobada, que deixava clar les seva ideologia real. És la simbologia que oculta tota aquesta mena de patriotisme portat al seu extrem. I amb el crit reivindicatiu de «docente, traidor, España es tu nación», que per no encaixar ni té una rima bàsica de rodolí, és amb el que volien visualitzar la seva denúncia contra els professors que renten cervells sense parar.
En una giragonsa d'aquelles que sempre presenta l'actualitat, l'endemà de tan gran demostració de força en terra pretesament hostil, un dels professors que em va fer obrir la ment cap a la lectura i l'estudi, ara alcalde de Callús, va haver de declarar imputat per (presumpta) desobediència l'1-O. El dia en què a l'entrada d'una escola va cometre la falta de caure cap enrere per un violent cop d'escut d'un agent gairebé el doble d'alt que ell, al qual dobla l'edat. Li portava la democràcia de les empentes.
