Les gotes repiquen amb força sobre el desfibrilador de la Plana de l'Om, de Manresa. Marquen un ritme constant, com el del cor que està disposat a salvar en cas d'emergència. La carència del repic destaca per damunt de la pluja que descarrega, per això m'atrau i m'aturo a escoltar-lo. Sonen les campanes de la Seu i, per un instant, sembla que es posen d'acord en interpretar una peça musical breu. I jo, que no en tinc ni idea, ni de partitures ni d'harmonies, em convenço que han tocat per a mi i la meva família. De fet, som sols al carrer en aquest vespre de diumenge. Aplaudeixo i el so dels meus palmells es barregen amb l'aigua.
No sé què li passa a aquesta ciutat que detesta els diumenges plujosos hivernals. No ens arronsa el fred. Ens encongeix l'aigua. Ens fan mandra els paraigües? Esquitxar-nos els pantalons? Una comunitat que s'enorgulleix de celebrar les Festes de la Llum i l'Aigua potser hauria de gaudir més de la pluja. El so és tan contundent que esdevé silenci i mentre camino, esquivant bassals, penso en la recomanació que em va fer la meva doctora en una revisió mèdica rutinària. Quan ja estava dreta, a la seva consulta, a punt de sortir per la porta, em va regalar tres consells: menja el que vulguis, no pensis massa i viu.
Els dos primers suggeriments són clars. Però el tercer, no tant. Estar viu no és només el contrari d'estar mort. O sinó que li ho demanin a una de les protagonistes de la sèrie "Grace and Frankie" que, per un error administratiu, és declarada legalment morta. Frankie va al banc a demanar un duplicat d'una targeta de crèdit i l'empleada li respon que no li pot fer el tràmit perquè consta com a finada encara que li estigui, parlant amb tota normalitat, al seu davant. Ella hi insisteix, crida i s'angoixa. Reclama poder tornar a estar viva abans d'estar morta de veritat!
Ara sóc a la plaça Major de Manresa. Observo la façana de la casa consistorial i com la pluja la duplica. El terra en un mirall que reflecteix els cinc arcs del porxo i els tres arcs ocasionals de Manresa Capital de la Cultura Catalana 2018. Els meus fills hi passen per sota i tornen a posar música a aquest passeig sota la pluja fent sonar els tubs que pengen d'un dels arcs.
Plou i avui no pararà. L'aigua ens regala una pausa per prendre distància, per tornar a mirar. Ens els últims dies he sentit a dos experts reclamant més sentit crític. D'una banda, l'astrofísic Ignasi Ribas, que va participar en el cicle d'entrevistes «Pessics de Vida» i, de l'altra, la filòsofa Marina Garcés que aquests dies és entrevistada a diferents mitjans de comunicació arran de la publicació de l'assaig «Nova il·lustració radical». Garcés diu que necessitem temps d'espera per digerir la informació. Que hem de ser incrèduls i, alhora, tenir confiança en la nostra capacitat per fer un món diferent. La humanitat és a les portes d'una rendició històrica, assegura, perquè «no sabem què fer amb tot el que sabem».
Potser estar viu és això, observar com cau la pluja, notar la humitat a la punta dels dits dels peus i les mans, veure com a les criatures tant els hi fa mullar-se molt o poc. Continuem caminant perquè es fa tard i, ara sí, cal arribar a casa, preparar el sopar i intentar demà, tot i la neu, els col·lapses i les males notícies, ser la nostra millor versió. I sinó sempre ens quedarà la música: «Raindrops keep falling on my head...».
