Perspectiva ovalada

Neoliberalisme. Malgrat que ja movia milions d'espectadors presencials o televisius, fa només 25 anys el rugbi XV -el més popular- era amateur i el professionalisme hi estava prohibit. A les alineacions dels partits -potser ho recordareu- al costat del nom i el número de cada jugador hi posaven la professió i l'equip del País de Gal·les dels anys 70 del segle passat, per exemple, estava orgullós de guanyar el 5 Nacions (a les hores n'eren 5, ara ja en són 6) amb uns quants miners a les seves files. Els teòrics de l'onada neoliberal que va escombrar Europa i el món a final del segle XX defensaven el mercat i els diners com a mesura de pràcticament totes les coses i, molt especialment, de les relacions humanes. Això feia incomprensible que els protagonistes d'un espectacle de masses, com és el rugbi en una vintena de països, no s'enduguessin una part del cash generat. Així, l'any 1995, després de 130 anys d'amateurisme i de molta discussió, la International Rugby Board va declarar el rugbi «esport obert» i va admetre que els clubs paguessin un salari als seus jugadors.

Canvi climàtic. A la dècada dels 90 a rugbi s'hi jugava amb uns polos de màniga llarga gruixuts i pesats (sobretot quan es mullaven amb la pluja) i tots els camps eren d'herba natural. Actualment, fins i tot al mig del febrer, quan s'inicia el 6 Nacions, els jugadors i jugadores surten al camp amb samarretes de fibra sintètica de màniga curta i fins i tot a la humida Gran Bretanya proliferen els camps d'herba de plàstic que sempre, tant si plou com si fa sol, tenen el mateix aspecte. No sé si cap d'aquestes dues transformacions tenen a veure directament amb el canvi climàtic, però sí que és cert que s'han produït en el moment en què la humanitat ha pres (més o menys) consciència de l'escalfament global i de les seves possibles, i terribles, conseqüències.

Feminisme. Fa 25 anys el rugbi femení era pràcticament inexistent a la majoria de països amb tradició rugbística. Als pocs llocs on hi havia equips de noies (Catalunya, per exemple, gràcies a la bona feina de l'INEFC) hi circulava un acudit masclista que deia que el rugbi femení ni era rugbi ni era femení. Una modalitat d'aquest esport que es juga set contra set va debutar com a modalitat olímpica a Rio i tots els aficionats vam poder gaudir del magnífic espectacle que oferien els equips de noies. Fa molt temps que no sento el vell acudit.

Migracions. L'any 1996 a Sant Vicenç de Castellet s'hi va fundar el primer club de rugbi del Bages. Va debutar en competició oficial amb un equip format íntegrament per nois nascuts a Catalunya amb l'única excepció d'un xicot francès ajuntat amb una manresana. Enguany, el Manresa Rugby Club té jugadors i jugadores provinents de França (moltíssims), Anglaterra, el Marroc, el País Basc, Geòrgia, Veneçuela, Iran i les illes Salomó (sí, sí, les illes Salomó, als nostres antípodes), a més de Catalunya, naturalment, i d'algun altre lloc que segur que em deixo. El planeta s'ha fet petit i la gent no estem disposats a renunciar al nostre dret a moure'ns amunt i avall. Les lleis i els estats que prohibeixen i limiten aquest moviments són un anacronisme, una injustícia i un perill perfectament constatat.