És una evidència notòria que el consum de revistes, periòdics o diaris ha baixat molt als darrers temps. La decadència s'ha fet molt evident a partir de la hiperconnectivitat que ha suposat Internet i, sobretot, l'accés ràpid i fàcil a través de la telefonia mòbil. I així nombroses capçaleres han anat tancant i pràcticament totes han reduït considerablement les seves tirades en paper. Avui hi ha molt pocs quioscs de car-rer i els que queden -crec que no seria forassenyat conservar els més emblemàtics com un element patrimonial de memòria històrica- tenen un ínfim percentatge del seu espai d'exposició dedicat a les publicacions periòdiques i, encara en menor grau, als diaris. La irrupció de la premsa clàssica dins dels polivalents aparells de comunicació, aptes per a la lectura digital, han servit també per parar el cop, però no han capgirat la tendència a la baixa. Possiblement hi van arribar tard, no feren inicialment un producte prou dinàmic i, greu error, van oferir massa contingut de franc. Precisament la gratuïtat ha estat un dels grans problemes del model de negoci, ja que ha acostumat malament la gent. Es fa, doncs, difícil reconduir la situació, tot i que grans rotatius, com The New York Times, anunciaven darrerament que creixien significativament les subscripcions. Digitals, això sí.
Per altra banda, l'existència d'un gran nombre de tuitaires -alguns són personatges mediàtics- que estan constantment donant continguts propis i aliens, abocant alhora a la xarxa articles de tot arreu, tampoc afavoreix que el compte de resultats de les empreses periodístiques sigui engrescador. Crec que hi ha, tot i així, camp per córrer si s'assumeix que la continuïtat d'aquests mitjans passa per treballar millor la informació amb reportatges rigorosos d'investigació, fets per bons i atrevits professionals. I per disposar d'una nòmina d'opinadors interessants que ens interpretin i ajudin a entendre millor la realitat. Tot plegat amb la intenció de seduir el lector jove, que ja ha crescut i estudiat en un entorn digital, per a convèncer-lo que és indispensable, per estar ben informat, adreçar-se a aquests mitjans, llegint-los de la manera que millor s'adapti a les seves necessitats o hàbits, naturalment.
I és que un diari -com també una ràdio i una televisió- tenen un esperit i són, doncs, una manera de veure, entendre i exposar el món a una col·lectivitat nacional o social determinada. La ideologia, si és clara i no està renyida amb el rigor i l'honestedat, no és pas un problema; és ben bé el que necessita una societat madura, oberta i tolerant. A banda que és un element indispensable per generar debat i un antídot contra l' aborregament col·lectiu que determinats poders voldrien. Aquesta realitat es troba molt ben reflectida al llibre del reconegut periodista Antoni Bassas Bon dia, són les vuit!, Premi Josep Pla 2018, editat per Destino. Un excel·lent professional que va passar del món radiofònic i televisiu al de la premsa i on continua sent un referent. Precisament en aquest llibre recull unes frases del malaguanyat Carles Capdevila, que va ser director del diari Ara, que són molt aclaridores: «[...] calen periodistes valents, gestors valents. I cal que els lectors pagueu pels continguts per mantenir redaccions. Un mitjà massa dependent dels accionistes o dels ajuts o de la publicitat no serà independent per definició. Això ho hem d'entendre, perquè un país sense mitjans lliures mai no serà un país lliure».
Deixeu-me dir, per acabar, que, malgrat tot, jo encara conservo l'esperança que sempre podrem llegir diaris clàssics tranquil·lament, fent un recés a casa o a l'espai públic, en uns grans fulls de paper. Un ritual, basat també en el tacte, la forma i la vista, que no tenen res a veure amb la lectura a través d'un aparell electrònic. Fullejar un diari és tota una altra cosa que fer anar un dit per la pantalla o el ratolí amunt i avall. Estic segur que, encara que el cost sigui una mica més alt, aquest plaer no es perdrà, ja que la impressió digital ens podrà oferir, com ja passa amb els llibres, producte a demanda en determinats punts de venda, siguin quioscs clàssics o altres tipus d'establiments a peu de carrer.
