27 de febrer de 2018
27.02.2018
40 Años
40 Años

El pitjor sord

Si t'aixeques i marxes per una afirmació amb la qual no estàs d'acord, no podràs escoltar els arguments, ni rebatre'ls. Aixecar-se i marxar és més propi d'hidalgos del Segle d'Or castellà que de professionals del dret

26.02.2018 | 23:36

Ja ho diu la dita: el pitjor sord és el que no hi vol sentir. El president del Parlament de Catalunya, Roger Tor-rent, va dir les paraules màgiques «presos polítics» a la celebració de sant Ramon de Penyafort, patró de l'advocacia, i la cúpula de la judicatura i de la fiscalia a Catalunya es van aixecar i van marxar de la sala. Ho van fer el president del Tribunal Superior de Justícia, el de l'Audiència de Barcelona, i els fiscals en cap de tots dos àmbits. I a més a més, la presidenta dels advocats catalans va re-nyar Torrent per la descortesia. La presidenta d'un col·legi professional renya el president del Parlament. Un detall per recordar.

Si t'aixeques i marxes quan algú fa una afirmació amb la qual no estàs d'acord, no podràs escoltar els seus arguments, ni els podràs rebatre amb els teus. Aixecar-se i marxar és més propi d'hidalgos del Segle d'Or castellà que de professionals del dret. Els jutges i els fiscals tenen en-carregada una tasca difícil: en cada causa, en cada plet, han d'observar i escoltar per establir la realitat dels fets, i tot seguit analitzar aquests fets a la llum del dret, contrastant diferents maneres d'il·luminar-los segons la llei. Per establir la realitat dels fets han d'examinar totes les proves i escoltar tots els testimonis, tant els que confirmen les seves sospites com els que poden desmentir-los. I el mateix succeeix en el debat sobre l'anàlisi jurídica. S'imaginen un fiscal, o un magistrat, que s'aixeca i marxa perquè considera intolerable el que manifesten un testimoni o l'advocat de la defensa?


Després, el ministre de Justícia espa-nyol, Rafael Catalá, present a l'acte (i que va quedar-se), i el Consell Superior del Poder Judicial van criticar Torrent perquè, al seu parer, parlar de presos polítics és un atac a la convivència. Atenció: segons ells, el que atempta a la convivència és el fet de parlar-ne. Es veu que el problema no rau a decidir si hi ha presos polítics en presons espanyoles (ells creuen que no); el problema és que algú ho digui. Evitar el conflicte que pot desvetllar l'afirmació és més important que debatre si és certa. ¡Que la denúncia de la injustícia no ens porti al desordre!

Apartar la mirada, tapar-se les orelles, quan s'enuncia una qüestió difícil, és propi de qui se sent incapaç de solucionar-la. Defugir un debat fa sospitar una manca de confiança en els propis arguments. Diuen que se senten incòmodes, però potser és amb ells mateixos.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook