27 de febrer de 2018
27.02.2018
40 Años
40 Años

El serrell

26.02.2018 | 23:36

El tupè-visera d'en Trump, les pintes dels diputats dels Verds alemanys la primera vegada que van entrar al Bundestag, els vestits a mida d'Angel Pestaña, els jerseis de l'Evo Morales, la boina del Che Guevara, el drap amb què es vestia en Gandhi, l'eterna barba d'en Nana, la gomina del PP, els jerseis de coll alt del Guti que tant irritaven Tarradellas, la cara de plàstic d'en Berlusconi, les americanes de pana amb colzeres del primer Felipe González, el somriure JFK, el cap rapat d'en Mussolini, els Ducados del Carrillo, els mocadors de les mares de la Plaza de Mayo, les ulleres de pasta d'en Malcom X, els barrets de la reina d'Anglaterra, la txapela d'en Tazio Erkizia, el pentinat afro d'Angela Davis, el coll de camisa Mao, el serrell de l'Anna Gabriel...

Si en Puigdemont, per sorpresa, fes el discurs de presa de possessió com a nou president de la Generalitat (o del que sigui que acabin inventant-se) amb els cabells tallats a l'1, els mitjans ho destacarien i a ningú l'estranyaria que ho fessin, perquè el MHP ha fet del pentinat un tret distintiu del seu personatge públic.

Fidel Castro va deixar-se la barba i va posar-se uniforme militar quan va pujar amb els companys a la Sierra Maestra per combatre el règim del general Batista. Un cop van haver entrat vencedors a l'Havana, però, va conservar el verd oliva i la barbota com una manera de dir que amb la presa física del poder no s'acabava la feina i que la lluita contra l'imperialisme continuava. Per això, les excepcionals vegades que va posar-se una americana i una corbata, la premsa ho va, lògicament, assenyalar.

No tots els pentinats, vestits i actituds tenen la mateixa càrrega simbòlica, evidentment, però m'atreviria a dir que, en política, cap d'ells està del tot desproveït de missatge i que no hi ha polític que pretengui influir en la societat que no ho tingui en compte. Anna Gabriel, l'animal polític més potent que ha parit la comarca del Bages els darrers anys, excel·leix en el domini del llenguatge no verbal. Sap perfectament que un somriure de complicitat, un puny alçat, unes lletres en una samarreta, una motxilla als passadissos del Parlament o un tall de cabell que mai portaria l'Arrimadas comunica tant o més que el millor dels seus discursos (i en té de bons, de discursos).

Coneixent l'Anna, dubto molt que l'hagi molestat que s'hagi comentat el seu canvi d'imatge coincidint amb l'exili ginebrí. Una altra cosa, evidentment, són els que han dedicat més atenció a aquest detall que al fet realment important, la persecució judicial i la fugida forçada.

I una altra cosa són, també i per descomptat, els comentaris despectius i insultants que s'han pogut llegir en alguns mitjans espanyols i que en cap cas són admissibles.

En fi, amb serrell o sense, Anna, si per casualitat llegeixes aquesta mica d'article, rep una emotiva abraçada i un convençut fins aviat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook