Les mancances catalanes pel que fa a infraestructures comencen per grans obres com el corredor del Mediterrani, continuen amb la precarietat escandalosa del tram bagenc de la C-55 i de la línia de Manresa de la Renfe, i arriben fins al més menut en l'escalafó de camins, canals i ports. El fet que el país hagi estat governat per una barreja d'estat ineficient i administració local sense recursos ha creat un garbuix de temes pendents. Tenim com a exemple perfecte el cas de l'accés a Gisclareny, ara esdevingut el poble més petit de Catalunya. S'hi arriba per una carretereta d'una mica més d'un quilòmetre que és utilitzada no només pels veïns, sinó també per excursionistes i boletaires, i que es malmet sobretot durant l'hivern. Amb el seu exigu pressupost, l'Ajuntament del poble, que n'és el responsable, no la pot mantenir. El Consell Comarcal demana a la Diputació que la inclogui dins la seva xarxa com ha fet amb altres de similars, i la Diputació anuncia que hi farà una reforma i se'n farà càrrec, però Gisclareny haurà d'esperar. És el verb preferit del país: esperar.
