06 de març de 2018
06.03.2018
40 Años
40 Años

Què sabem? (del procés repUblicà)

06.03.2018 | 00:13

Sabem que l'1 (i el 3) d'octubre fou una gran victòria de l'independentisme i el que va passar després, una derrota. Una derrota potser inevitable, perquè la república comptava (i compta) amb la legitimitat democràtica però no té a favor, encara, la maleïda correlació de forces, que inclou el poder coercitiu de l'Estat i la «comunitat internacional» (els Estats que s'ajuden entre ells). Una derrota –també cal dir-ho– que hauria pogut materialitzar-se en uns altres termes i que s'hauria d'haver gestionat de forma menys desastrosa. Sigui com sigui, sabem –o hauríem de saber– que allò que no vam fer a mitjan octubre, amb el món mirant-nos i la gent al carrer, no ho farem ara.

Sabem, també, que la via escocesa –el referèndum pactat– no és possible perquè l'Estat superficial (el Congreso i la Moncloa) i també l'Estat profund (tribunals i fiscalies, alts funcionaris, militars, comandaments policials...) mai ho permetran. I sabem, finalment, que no apareixerà cap deus ex machina, cap agent extern al conflicte que imposi una solució inapel·lable. Tenim aliats i simpatitzants arreu del món, igual que en té l'Estat, però ens valem, fonamentalment, de nosaltres mateixos.

Amb aquest panorama i aquests coneixements adquirits, queden, a grans trets, tres opcions. La primera és el fals retorn als «feliços» 90, a aquella època en què, a canvi de fer bona cara a Madrid, s'aconseguien petites i grans millores en el règim autonòmic. Unes millores, però, sempre insuficients i, tal com hem vist ara, provisionals i reversibles. Quedar-nos igual que abans del 2012 és (per si a algú el tempta la idea) una quimera. La mala consciència acumulada per l'espanyolisme després de 40 anys de Franco s'ha esvaït i bufen vents de recentralització i uniformització. L'opció autonomista és possible, certament, però comporta l'afebliment de l'autogovern, la subsidiarietat i, a la llarga o no tan llarga, l'assimilació lingüística i nacional.

La segona possibilitat és remota però no impossible, si més no sobre el paper. Seria, de fet, la més ben acceptada per la premsa i l'opinió pública europea. La iniciativa no podria sortir d'aquí, sinó de sectors influents espa-nyols, i consistiria a reformar en profunditat l'Estat i convertir-lo en una república federal plurinacional a la britànica o la canadenca. Una iniciativa sincera d'aquesta mena seria l'única capaç de trencar la majoria in- dependentista a curt o mitjà termini.

La darrera sortida possible és la d'en Massaguer: anar-hi, anar-hi i anar-hi, i si el 2017 ens hi vam apropar però no ho vam aconseguir, potser el 2019, després de les municipals, tindrem prou força per fer-ho. I, si no, més endavant. Aquesta via reclama paciència, tenacitat i esperit de sacrifici. No desaprofitar cap oportunitat (fer Govern, ara) ni regalar trumfos a l'adversari (qui estigui cansat o espantat, pas al costat); exigir claredat i compromís als càrrecs electes i mullar-nos també els altres, participant com fins ara en les campanyes i mobilitzacions i enfortint l'Assemblea, els CDR o el que a cadascú li sembli més útil i gratificant. De fàcil, ja sabíem que no ho seria.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook