Encara som en moments d'incertesa. Però dijous al vespre va tornar a sortir el sol quan es va saber que la justícia alemanya rebutjava de mantenir el president Carles Puigdemont a la presó i afirmava que no veia per enlloc el delicte de rebel·lió que la fiscalia espanyola atribuïa al legítim president de la Generalitat, tot i que li imposava una fiança de 75.000 euros. Amb aquesta decisió l'euroordre espanyola, que pretenia engegar el procés d'extradició, ha quedat substancialment desacreditada i això representa un cop extraordinari pel prestigi del sistema judicial espanyol, que amb tanta arrogància s'ha llançat a acusar a tort i a dret d'imaginaris delictes i infraccions, que no tenen cap recorregut quan hi ha veritable independència judicial. El fracàs és doblement notable perquè el jutge Llarena ja va haver de retirar l'anterior euroordre per por, tal com ha passat ara, que no fos acceptada en tots els seus termes. Però no n'ha après gens. Les pressions polítiques i l'altivesa habitual de la dreta espanyola més rància -tan ben representada pel PP i Ciutadans- els fa pensar que sempre podran fer el que vulguin. I per segona vegada la teledirigida judicatura espanyola ha rebut una patacada considerable, que afecta directament el braç judicial de l'aplicació de l'article 155. Per si la decisió de dijous de la justícia alemanya no fos prou, poca estona després es coneixia també la resolució judicial belga en el mateix sentit: Toni Comín, Meritxell Serret i Lluís Puig, queden en llibertat a Bèlgica, sense mesures cautelars ni fiances.

Què en diran, de tot plegat, Rajoy, Rivera i Pedro Sánchez? Pensaran que només ells tenen raó i que tots els altres -el món sencer- estan equivocats? És cert que els processos d'extradició no han acabat pas i que alguns dels exiliats encara podrien ser extradits si els jutges belgues o alemanys consideressin que hi ha hagut malversació de fons públics. Però si es concedia l'extradició per aquest motiu només podrien ser jutjats per aquesta causa, un fet que limita extraordinàriament les gravíssimes acusacions que la justícia espanyola els imputava. És esperable, doncs, un replegament del front politicojudicial contra l'independentisme i un enfocament més democràtic del conflicte viu que existeix entre Catalunya i l'Estat? El fracàs judicial pot fer replantejar les actituds de franquisme subjacent que dominen bona part de la política espanyola? Segurament no cal ser gaire optimistes en aquest sentit. El bloc del 155 té un component d'extrema dreta que difícilment canviarà de manera de fer. I la teòrica part d'esquerra del bloc, el PSOE, és avui un conglomerat contradictori i desorientat, que ha oblidat fins i tot la seva filiació esquerrana i republicana.

Però és evident que el prestigi exterior de l'estat espanyol ha quedat molt tocat en els últims anys. I que les decisions judicials d'Alemanya i Bèlgica el rebaixaran encara més. Es poden mantenir, doncs, les acusacions per rebel·lió dels dos Jordis, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Josep Rull, Jordi Turull, Raül Romeva, Carme Forcadell i Dolors Bassa? La seva llibertat i la formació de nou govern de la Generalitat són ara l'objectiu que cal aconseguir amb urgència.