L'acord d'investidura que van assolir fa unes setmanes Junts per Catalunya i Esquerra preveu un repartiment de feines en la lluita per la independència, a la qual no renuncien. En aquest esquema, la direcció política correspondria al Consell per la República i el seu president, Carles Puigdemont, operant des de l'exili. La detenció a Alemanya ha frustrat el propòsit de centrar-ho tot plegat en un «espai lliure de Brussel·les», però si ha de ser des de Berlín, des d'allà serà. La mobilització aniria a càrrec de la «societat civil autoorganitzada», és a dir, les entitats: ANC, Òmnium, CDR... i les associacions d'ajuntaments, si és que poden anomenar-se «societat civil». Pel que fa a les institucions de la Generalitat -Govern i Parlament-, l'acord marca una diferència respecte del paper que van exercir durant la legislatura anterior. Llavors van ser motor i direcció del seguiment del full de ruta, i això ha portat els seus dirigents a la presó o a les peticions d'extradició. En el nou esquema, el Parlament no és el motor sinó la sala d'ecos del «procés constituent», un espai on les forces independentistes porten el ressò del que es cou en els altres àmbits perquè exerceixi la funció d'«àgora». Més en concret, preveu constituir «aquelles comissions d'estudi que puguin tenir per objecte aprofundir en els debats nacionals que es duguin a terme». Quant al Govern, la seva prioritat ha de ser la de refer tot el que s'hagi desfet amb l'aplicació del 155, però en cap cas dirigir el procés constituent, tasca que pertoca al Consell per la República.
Si liderar la tasca de «fer república» correspon a les noves institucions domiciliades a l'exili, al Govern de la plaça de Sant Jaume li pertoca administrar l'autonomia disponible amb, això sí, esperit republicà, que és una camisa d'allò més adaptable, capaç de vestir qualsevol política si la du a terme un governant republicà. I si es tracta d'administrar l'autonomia disponible tant se val que el president sigui un empresonat, un exiliat, un processat o un diputat sense màcula judicial. Provar d'investir Jordi Sànchez és un gest tàctic que busca denunciar la manca de respecte dels jutges espanyols cap als advertiments de l'ONU, però si al magistrat Llarena se li acudís permetre-li sortir de la presó per ser votat, i tornar-lo a tancar tot seguit, l'embolic pràctic seria considerable, a banda que, com a president, duraria el que trigués el Suprem a dictar-ne la suspensió del càrrec.
