Asseguro només per començar que fa setmanes que procuro sortir del marc processista i derivats en què estem tots encaixats. Ho provo, però no ho aconsegueixo. Crec que deu ser una situació de molts, tant dels que escrivim com dels que llegim o seguim informacions als mitjans. Divendres passat al vespre vaig tenir ocasió de moderar un debat a Artés entre tres oradors de molt bon nivell. Pacíficament discrepants i amb unes dues-centes persones escoltant amb atenció, vàrem passar una hora i mitja en què tots vàrem instruir-nos i ens vàrem fer preguntes. Al matí havia participat a La Xarxa TV en un civilitzat programa d'entrevistes amb la diputada Sierra de Ciutadans. Escoltar és un aprenentatge, i fer-ho amb el discrepant, mai ha de ser molest, al contrari, amb la ment ben oberta és molt enriquidor. Fàcilment podran comprovar que aquests actes hauran tingut poca difusió, sobretot quan els comparem amb un altre que va ocórrer a dos carrers d'allà, al cap de poca estona i que va tapar durant una bona estona tota l'actualitat de dissabte. Varen ser unes agressions d'uns veïns a uns altres per les maleïdes disputes entre els que posen llaços i els que no ho accepten. Mentre uns saturaven pilons de cinta groga brillant, un grup abonat a les bronques els va agredir. Segurament tot precedit d'insults cridats. Per sort, les agressions van ser lleus i ningú ha acabat ingressat a cap hospital. Les reaccions que estan provocant aquestes reivindicacions molt visuals (estem engroguits per tot arreu) sempre acaben igual. A algú li toca el rebre. A Artés van succeir amb els que les posaven i a Sant Julià de Vilatorta van atacar un home que els treia.

Després de la necessària condemna a la violència, la qual treu tota raó al que la practica, vingui d'on vingui, el que m'interessa ara es veure les situacions produïdes a continuació de fets com aquests. No sóc equidistant i tinc ferma opinió sobre el «tema», però cal dir que els dos grans grups en disputa instrumentalitzen les reaccions només quan van en contra de la seva forma de pensar. Fan molt soroll pels danys rebuts en les seves files i generalment ignoren les que sofreixen els altres produïdes per acòlits seus. Caldria condemnar encara més fermament la que es practica en nom de la pròpia forma de pensar. Si deixem el fet únic i els analitzem tots junts, imaginem-nos que qualsevol acte violent fos denunciat de forma conjunta per part dels dos grans corrents socials que hi ha a ara Catalunya. Manifestacions de tots contra els que piquen i fan por als altres. Tots junts. Sé que hi ha tota la càrrega judicial i policial, afegit als empresonaments, que ho alteren tot. Però si poguéssim fer coses en comú, ni que fos una de tan bàsica com tancar totes files davant dels matons de carrer, potser ho acabaríem. Qui assalta, per poc que pensi, que ho fa poc, veu els que el combaten amb manifestacions com adversaris o enemics i en la seva ment simple hi cria un reforç i una motivació extra. Excepte els bel·licosos, tothom de banda i banda hauria d'haver participat en la concentració de protesta de l'endemà. Fins i tot els que hi acudissin amb banderes espanyoles o altres símbols favorables a la unitat de l'estat. Políticament, hauria de ser lícit seguir units o separar-nos, però davant de la violència, tots plegats. La policial també.

No m'enganyo a mi mateix, sé que estic escrivint una utopia que té detractors a cada banda, tot agreujat per alguns ignorants camuflats de dirigents. Com el fracassat (electoralment parlant) cap dels populars de Catalunya, el qual va fer un tuit dels seus respecte de la ministra alemanya que ha dit (i després ha matisat) que li semblava bé i normal el que havia decidit el jutge del seu país sobre Puigdemont. Amb aquella ironia de sal granada que gasta, li deia que la portaria a passejar pels pobles de la Catalunya interior per veure si tot li seguia semblant tan «normal». Com si fóssim uns troglodites vestits amb palla i parracs. Excepte alguns energúmens, li puc ben assegurar que tota la resta som bastant normalets. Però com que no ens ve a veure gairebé mai, no pot canviar d'opinió. Si s'hi anima, buscarem a algun independentista del seu nivell per fer un debat. M'apunto a moderar-lo i li prometo que la corbata no serà daurada, però blava tampoc.