L'escàndol pel màster de Cristina Cifuentes ha provocat una cacera generalitzada de currículums inflats, i a mesura que s'han trobat exageracions i mentides el PP s'ha sentit valent per afirmar que el cas de la presidenta madrilenya és un més, una gota en un oceà. Aquesta defensa ignora que la principal acusació que s'ha posat sobre la taula no és l'exageració curricular sinó la manipulació de registres acadèmics, i a mesura que avança la investigació s'hi sumen altres possibles delictes, com el de falsificació de signatures en documents oficials. I això és matèria de codi penal. Hi ha tota una universitat, la Rey Juan Carlos (URJC), sota sospita, i l'organisme en particular que organitza aquesta mena de màsters, l'Institut de Dret Públic, no tornarà a aixecar el cap. Els estudiants de la URJC s'enfilen per les parets, ja que l'escàndol devalua els títols que pretenen aconseguir. Si l'escàndol s'allarga i s'agreuja, quan busquin feina i expliquin que són graduats per aquest centre s'arrisquen que els responguin amb ironia: «sense anar a classe, suposo». Ara mateix és sospitós de ser una fàbrica de títols per enriquir perfils acadèmics als amics del govern regional, en mans del PP des de fa un munt d'anys. Res més trist que ser «la universitat del PP» o «la universitat del PSOE», papers que es reparteixen la URJC i la Carlos III.

Darrere d'aquest escàndol hi ha diversos problemes de fons, de funcionament del sistema i també de conceptes de funcionament social. Entre aquests darrers, la dèria pels currículums inacabables. Sembla que si el teu currículum no menciona un parell de dotzenes de màsters, postgraus i cursos diversos, si pot ser a l'estranger, no ets ningú i no cal que presentis la sol·licitud a una bona feina. Però aquesta pràctica no respon a un caprici de l'interessat, sinó a la constatació que massa responsables de contractació hi donen importància. La certesa que sense uns quants quilos de diplomes el teu nom anirà de pet a la paperera fa que els aspirants a una bona feina gastin temps i diners acumulant cursos i cursets que bàsicament palesen la capacitat de pagar-los. Perquè no són barats, sobretot aquells que poden estampar al diploma el segell d'alguna de les grans universitats americanes que, al seu torn, cobren una pasta pels drets.

Un bon fitxatge ho demostra amb la seva feina, no amb l'extensió del currículum formatiu, però segles de titulitis conspiren contra la sana meritocràcia.