16 de abril de 2018
16.04.2018
40 Años
40 Años

OPINIÓ: «És difícil fer el primer pas, però s'ha de fer»

«Asseure´s a la mateixa taula i iniciar un diàleg és el mínim que es pot exigir a qualsevol primer ministre responsable»

16.04.2018 | 20:11
El periodista danès Jorgen Mollekaer.

Puigdemont aquí i allà i arreu. El públic alemany va seguir el cas de la detenció i l'alliberament de Puigdemont en profunditat la setmana passada. No només els mitjans de comunicació locals de Schleswig-Holstein, també els grans diaris alemanys s'han omplert de nombrosos informes i comentaris sobre el cas.

Una enquesta després de l'alliberament de Puigdemont va revelar que una petita majoria de la població alemanya s´oposa a l'extradició del polític català. Mentre que un terç de la població alemanya creu que l'home hauria de lliurar-se a les autoritats espanyoles.

Puigdemont és un lluitador per la llibertat legitimat o un separatista criminal? A Alemanya hi ha qui considera això últim. Els mitjans alemanys també descriuen el fet que internament a Espanya no hi va haver acord per fer el referèndum de l'1 d'octubre. Els alemanys són persones normals. No són tan pocs, per tant, els que tenen dubtes de si era prudent tirar endavant la consulta. Molts alemanys també tenen la clara impressió que la població de Catalunya està dividida. És possible que existeixi una (petita?) majoria que estigui d´acord amb separar-se d´Espanya. Però també és evident que una gran part de la població a Catalunya hi és contrària. I no sembla que siguin una petita minoria. Per tant, la situació en què es troba el conflicte és desafortunada.

Per a mi, com a redactor en cap de Flensborg Avis, el diari de la minoria danesa al nord d'Alemanya, va suposar una enorme notícia descobrir que Carles Puigdemont havia estat arrestat al meu territori. A prop de l'antiga fortalesa Dannevirke, a Schleswig, que durant segles va haver de protegir Dinamarca d'una invasió del sud. Una detenció històrica en una zona amb una llarga història de xocs nacionals.

A la nostra regió, s´han hagut de resoldre desacords entre minories i majories durant molt de temps. El 1920 vam celebrar un referèndum com a conseqüència de les converses de pau a Versalles després del final de la Primera Guerra Mundial. Dinamarca i Alemanya van acordar dur a terme la votació. Aquest va ser el primer pas crucial. Després, els resultats de l'enquesta sobre el lloc on es dibuixava la nova frontera entre Dinamarca i Alemanya van ser molt clars. Tota la regió de Schleswig estava dividida en diverses zones de votació. A la part nord hi havia una majoria del 75 % per a Dinamarca. Mentre que a Flensburg, que és el meu lloc de naixement i on visc, malauradament per a nosaltres, hi havia una clara majoria similar per a Alemanya. La generació del meu avi va quedar molt decebuda i, després del final de la Segona Guerra Mundial, ell i altres membres de la nova minoria danesa a Sydslesvig van intentar persuadir Copenhaguen per tornar a reprendre la qüestió de la frontera. El govern danès s´hi va negar, apel·lant al vot legítim del 1920.

D'altra banda, el primer ministre danès, el 1995, va convèncer el famós canceller de l´Alemanya de postguerra Konrad Adenauer d´atorgar a les minories daneses noves i concloents concessions. Ens van permetre dirigir les nostres pròpies escoles i vam fer-nos càrrec de la cultura, en part amb el suport operatiu econòmic alemany. I el nostre partit, l´SSW, va obtenir una excepció al límit alemany de barrera habitual del cinc per cent a les eleccions, per la qual cosa vam tenir una influència política real al nostre parlament regional alemany.

Adenauer va dir que sí perquè necessitava el suport de Dinamarca perquè Alemanya s'unís a l'OTAN. Però per a nosaltres, a South Slesvig, l'anomenat Acord de Copenhaguen-Bonn va ser l'última peça decisiva per superar els 100 anys de conflictes nacionals. Avui, vivim pacíficament i amb confiança amb el 98 % dels nostres veïns alemanys. Alguns encara s'oposen al fet que els danesos a Alemanya tinguin detallats tants drets.

Espanya, què pot aprendre de la frontera danesa-alemanya? Molt. Una nació que es diu a si mateixa democràcia ha de poder tenir molt present en tot moment com la majoria s'ocupa de les seves minories. Si la majoria no és generosa i acollidora, la minoria se sentirà, amb raó, mal tractada. I la desconfiança mútua continuarà prosperant generació rere generació. El conflicte entre Catalunya i Espanya no es pot comparar amb l'antic conflicte nacional entre Dinamarca i Alemanya. Però els mecanismes per trobar una solució són exactament els mateixos.

La gran majoria ha de reconèixer les necessitats de les seves minories. I és obvi, i així es veu també des de Flensburg, que la inflexible conducta del president espanyol, Mariano Rajoy, amb demandes d'empresonament i d´extradició, provoca exactament el contrari del que seria prudent. Aseure´s a la mateixa taula i iniciar un diàleg és el mínim que es pot exigir a qualsevol primer ministre responsable. Aquest punt de vista ha estat descrit per diversos comentaristes en mitjans alemanys. Jo mateix ho he repetit diverses vegades durant les últimes setmanes al Flensborg Avis. Fins i tot he escrit que sembla poc probable que els intel·ligents magistrats de Schleswig extradeixin Puigdemont per malversació. Una extradició per aquest motiu requeriria una prova que Puigdemont va donar ordres molt exactes. O que va posar-se diners públics als seus comptes bancaris privats.

Creuem els dits per a un rebuig total dels molt criticats requeriments d'extradició de Madrid. I esperem que la cancellera Angela Merkel s'atreveixi a dir a Rahoy que el senyal que arriba de Schleswig és una bona oportunitat per començar a reduir el conflicte. Que algú de Berlín o d´altres capitals europees s'atreveixi a dir això a Rajoy no vol dir que haguem d´interferir en com es resol la qüestió catalana. Però tothom, inclosa l´opinió pública alemanya, és conscient que un conflicte que implica els jutges superiors de la judicatura alemanya ja no és un simple debat intern espanyol/català. Ens afecta a tots i tots desitgem que comenci la relaxació i el diàleg. És difícil fer el primer pas. Però el pas s'ha de fer ara.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema