M'agrada el circ, sí. Però quan dic que m'agrada el circ parlo dels circs de debò, de la màgia que es viu sota el cel de la carpa i d'allò que sempre hem entès com un circ quan parlem d'anar al circ: no d'uns malabaristes fent el seu número al festival de Tàrrega ni d'uns acròbates en un teatre ni d'uns pallassos en un pavelló. Molt menys encara dels que van d'«avantguardistes» o de «transgressors». Quan parlo del circ parlo dels circs grandiosos amb feres i trapezis volants com els que ja no veurem mai més a Manresa, i parlo també dels circs atrotinats, familiars i humils... com aquells que a poc a poc van anar deixant també d'aparèixer, marginats per l'opulència de la modernitat i els gustos més refinats d'una societat de nous rics. M'agrada la poesia del circ, el misteri de la gent ambulant, la seva arribada inesperada i la seva partida sense fer soroll; les caravanes que no hem sabut mai d'on venien ni tampoc cap on se'n van. El seu esperit apàtrida.
Ha vingut de nou un circ a Manresa i hi he tornat a anar per retrobar-me amb el nen que vaig ser i amb un món que m'agradaria que no s'acabés mai. I quan he passat per taquilla he sentit aquella íntima satisfacció de pensar que estava fent un gest per ajudar-lo a sobreviure. Una sensació semblant a la que tens quan signes per una bona causa, quan et manifestes, quan col·labores, quan recicles, quan fas una acció que et sembla el principi d'una cadena que mou un gran engranatge. Ja fa molts anys que el circ, vist des de fora, és com una activitat d'Imagina't, un espectacle infantil on els adults només té sentit que hi vagin si fan de pares. La resta dels grans que encara hi anem som quatre estranys residuals de gustos raríssims, gent fora d'època. Com un col·leccionista de segells o un aficionat al billar.
He anat al circ com un home solitari i estrany enmig de pares i mares i canalla. I en la nit -a ple sol de tarda- que es viu sota la lona, hi he tornat a trobar aquell microclima fascinant d'un món que no té res a veure amb el món que hi ha fora. La sensualitat i la innocència; la lluentor sense pretensions; la retòrica d'un llenguatge ampul·lós i imperfecte, fet de llengües barrejades i faltes d'ortografia. I com a gran lliçó de vida per a tots els nens i nenes, els aplaudiments a cada intent fracassat, a cada caiguda, a cada error de cada artista. Perquè ho apliquin al món real i sàpiguen que no només hem d'aplaudir als que tenen èxit sinó també als que ho intenten tants cops com faci falta.
