Ara que es compleixen 100 de la publicació de la Gramàtica Catalana de Fabra, la ciutat ho va recordar encertadament. Així, el passat 10 de maig al Centre Cultural El Casino de Manresa, el professor universitari David Paloma va donar una interessant conferència sobre «Per què Pompeu Fabra va ser el seny ordenador de la llengua catalana», en un acte organitzat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, pel CNL Montserrat, i l'Ajuntament de la ciutat, amb motiu de la commemoració dels 150 anys del naixement del pare de la normalització del català, que va convertir en una llengua propera, i capaç d'escriure's d'una manera fàcil, en relació a com ho feien abans. Li agradava consensuar el seu criteri, conscient que calia convèncer els intel·lectuals de l'època que s'havien d'expressar en la llengua pròpia, per tant havia de ser fixada, potent i autònoma com les altres. Va tenir crítiques científiques, sovint per voler ser massa clar, però a la pràctica es van acceptar la majoria de les seves apreciacions. Va donar conferències per propagar la llengua arreu del País, per exemple, a Manresa va estar-hi el 1932 al local del Centre Excursionista de la Comarca de Bages. Fabra passa de ser un lingüista genial a un gran gramàtic. Va aconseguir canviar les grans 24 normes, tot posant d'acord amb habilitat els intel·lectuals del moment, per aconseguir una gramàtica referencial. Va costar molt que s'acceptés, però de mica en mica ho va aconseguir, d'aquí una de les seves frases més cèlebres: «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança».

L'idioma havia anat a la deriva des de l'aplicació del Decret de Nova Planta el 1714, amb la imposició del castellà com a llengua única oficial d'un estat que va ocupar les institucions catalanes. A començaments del segle XIX, amb la Renaixença hi va haver un primer intent de recuperació cultural, però tal i com explica el professor Paloma el contacte de Fabra amb el català a l'escola va ser directament nul. En general, al segle XIX, hi havia la voluntat explícita castellana de prohibir la llengua catalana. No serà fins a la convicció de fer una reforma lingüística que hi començaran a haver-hi canvis, encara que de moment tindrien molt poca repercussió. Fabra era conscient que s'hi havia de donar projecció: ho va fer a través del Centre Excursionista de Catalunya, un dels llocs on públicament es parlava català, i l'Ateneu Barcelonès. Aquest sobretot va començar l'expansió de la reforma i alguns dels seus membres van connectar amb personalitats que els oferiran un suport polític. Quan Prat de la Riba es fa càrrec de la presidència de la Mancomunitat, «tot i estar rodejat de sotanes i ser un home de dretes», com que té una gran visió d'estat, busca el millor pel país i encarrega a Fabra, que era d'esquerres, normativitzar la llengua per acabar amb el caos imperant. Amb una gran capacitat de treball, Fabra va aconseguir elaborar en poc temps la Gramàtica Catalana i uns anys després va redactar pràcticament sol (tot eliminant els castellanismes i cercant els mots catalans autòctons) el Diccionari General de la Llengua, que ja tenia a punt durant la Dictadura del general Primo de Rivera. El seu mèrit va ser recollir les expressions del català oriental, mentre que d'altres de l'occidental, tant vàlids com els seus, s'hi van anar incorporant amb el temps.

Editor de la revista L'Avenç, coneix Jaume Massó i Joaquim Casas, que l'ajuden a establir les bases d'una profunda reforma ortogràfica, que cohabita amb un interès creixent per la llengua. Des del 1902 i durant 10 anys exerceix la càtedra de química a l'Escola d'Enginyers Industrials de Bilbao, però manté una dedicació màxima al català que li permet triomfar en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana celebrat a Barcelona l'octubre del 1906, on presenta algunes esmenes. Establert a Badalona, el 1911 va fundar la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, que va presidir de 1917 a 1948. Empresonat sis setmanes i un dia al vaixell Uruguai, utilitzat com a presó pels militars espanyols, a conseqüència dels fets d'Octubre de 1934. Exiliat, acabada la Guerra Civil, el 1947 es va desplaçar a Sant Julià de Lòria, (Andorra) per poder dictar testament en català. Un any després va morir a Prada de Conflent, a la Catalunya Nord. Una escultura de Francisco López el recorda a l'entrada de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.