El dia a dia fa emergir situacions que obliguen a qüestionar-nos si anem pel bon camí o estem immersos en un laberint poc o gens coherent. Aquí, algunes reflexions.
Orientem o desorientem?
S'acaba el curs i, des de fa uns mesos, vivim una autèntica allau de propostes de formació per als estudiants. Tothom ha de vendre i els centres escolars no en són pas una excepció. Ens proposen tot tipus de cicles formatius, batxillerats, graus universitaris, màsters, postgraus i mil i un cursos, cursets i tallers. A secundària demanem als joves que vagin definint el seu futur a partir de l'elecció d'assignatures optatives. En un moment de tanta abundància formativa i sobreinformació segur que mai com ara hi ha hagut tants alumnes que opten per abandonar estudis, passar-se a uns altres o deixar-los.
L'engany dels indicadors
Els indicadors s'han acabat implementant a la majoria d'empreses i administracions públiques. Són dades, teòricament objectives, que ens han d'aportar informació per prendre decisions o informar-nos si anem pel bon camí o ens estem desviant. Indicadors de productivitat, indicadors de qualitat, indicadors de responsabilitat social, indicadors del que vulgueu. A l'hora de la veritat, i cada vegada més, una part d'aquestes estadístiques acaben en manipulacions i esdevenen coartades per justificar decisions. Els savis de les escoles de negocis ho saben, però no han trobat la fórmula per fer més creïbles moltes de les dades que sorgeixen.
Els nous pagesos emergents
Europa ha convertit el sector de l'agricultura i la ramaderia en una autèntica indústria de la burocràcia. Aquest sector ja deu donar més feina a persones que tenen com a eina de treball la paperassa i l'ordinador que els que porten un tractor o alimenten el bestiar. Sorprenentment, almenys per a mi, en els darrers anys als nostres municipi ha emergit una nova agricultura, fruit del lliure mercat, la lliure circulació de productes, sense burocràcia i que genera grans ingressos. Parlo del conreu del cànnabis o de la marihuana, com vulgueu. Hem passat de veure com als terrats d'algunes cases treien el cap algunes plantes, a constatar com, dia sí dia també, es desmantellen plantacions capaces d'abastir centenars i milers de persones de qualsevol racó d'Europa. Catalunya ja és una important productora d'una droga que massa sovint es banalitza -com el tabac i l'alcohol- i que esdevé el primer esglaó en el món de les addiccions. Curiosa, doncs, aquesta nova febre pagesa que s'incentiva sola.
Carril bici o carrers amb bicis
A Vic posen sobre la taula remodelar el seu pla per fomentar l'ús de la bicicleta; a Manresa, acaben de presentar el carril bici a Viladordis; i a Barcelona ja hi ha moltes veus crítiques amb relació a la xarxa de carrils bici que s'ha teixit a la ciutat en els darrers anys, perillosa i que fomenta el caos. Parlar de bicicletes és parlar de mobilitat urbana i, per tant, d'un tema calent. Com en el cas del futbol, tots hi entenem. Manresa ha estat i és una ciutat poc capdavantera a l'hora d'implementar carrils bici. En tenim pocs trams i tampoc detecto un clam perquè això canviï. Anar de tard també té avantatges i un de clar és que Manresa no té necessitat de construir quilòmetres de carrils bici perquè n'hi ha prou a promocionar que les bicis es facin seus els carrers de la ciutat. Fer que als nostres carrers convisquin cotxes i bicicletes és possible. Si en uns anys hem aconseguit que la immensa majoria de conductors respectin els passos de vianants, per què no hem de confiar que hi hagi una bona harmonia amb els vehicles de dues rodes, mecànics o elèctrics? Els carrils bici els deixarem per als enllaços amb els grans eixos viaris i per unir nuclis urbans, com Manresa amb Santpedor o Manresa amb Sant Fruitós.
