El paper de la gent gran a la nostra societat és tan fonamental com mancat de reconeixement. En temps de crisi les seves minses pensions fan tirar endavant famílies senceres i són el suport imprescindible per a la criança dels néts. Actuen com un autèntic ciment social que manté unides famílies i, amb el conjunt d'elles, la mateixa societat. Acostumats a lluitar per tot, inclosa la pròpia supervivència a la postguerra, han reaccionat majoritàriament desenvolupant una generositat i una estima per la seva família llegendària. Però tot té un límit. Fills nascuts i crescuts sense conèixer la precarietat, acostumats que es vegin complerts els seus desitjos, en un entorn cada cop més individualista poden tenir la temptació de pensar que són ells els que fan un favor als seus pares portant-los els néts en comptes de reconèixer que els principals afavorits són ells. D'aquí neix el fenomen dels avis esclaus que avui expliquem i la constatació que és obligació dels pares posar límits, encara que els fills ja siguin grandets.
