Que els prenguin el Twitter als polítics de les mans, pel seu bé», va tuitejar Màxim Huerta el 3 de gener de l'any passat, sense pensar que al cap de quinze mesos ell mateix seria ministre del Govern espanyol i tots els tuIts que hagués publicat des que es va estrenar a la xarxa serien passats pel sedàs, per tal d'espigolar aquells que li poden crear més problemes. El valencià Huerta, escriptor i periodista en programes d'escuma de la realitat, ha fet tuits com qui fa comentaris amb els amics entre cerveses, però «verba volant, scripta manent» (la paraula dita vola i la paraula escrita roman), com va dir l'emperador romà Titus en un discurs al Senat. Ara bé: de la reflexió de Huerta, n'hem de deduir que qui hagi fet anar el Twitter ja no pot ser polític?

Confondre els àmbits comunicatius és perillós. Els entorns modulen la transmissió dels missatges. Amb els amics, entre cerveses, es diuen coses com: «L'esport, quina mandra», «Les motos m'avorreixen», «Les tetes de l'Ana Rosa són de primera», «Això de l'Estatut és provincià», «Em cago en el puto independentista». En la interacció professional el discurs es modula per no ofendre l'interlocutor, que potser és esportista, independentista o dona (o totes tres coses). I als espais públics, o als mitjans de comunicació, tothom activa el fre, i el prem amb més o menys intensitat segons l'audiència. No és el mateix un míting de partit que una conferència de caps d'Estat.

La barreja dels espais comunicatius fa més difícil exercir la virtut social de la hipocresia. Aquesta consisteix a aparentar l'existència de sentiments contraris als que es tenen en realitat, i la considero una virtut social en la mesura que permet la convivència pacífica. Gràcies a la simulació hipòcrita, persones que es menyspreen intensament poden compartir escala, afició, feina o tertúlia de forma amigable, perquè tenen prou cura de no expressar-se el menyspreu a la cara. Si tothom digués sempre als altres tot el que pensa d'ells, seria irrespirable. Per compensar, ens desfoguem amb els íntims o amb els companys de dèries; llavors posem els altres a l'altura del betum i ens quedem ben descansats (i ben reafirmats en els nostres prejudicis). La resta del temps dissimulem, i així podem continuar saludant-nos i cooperant. Però les xarxes no són un espai íntim, sinó social, i la confusió pot ser fatal.

Mira que fa temps que existeixen, i encara no n'hem après.