Unes circumstàncies casuals han fet que, gairebé al mateix temps, s'hagin format governs nous a Barcelona i a Madrid. Formar un govern és, essencialment, explicitar un missatge d'intencions i de propòsits i donar-se una oportunitat de renovació i de canvi.

En efecte. En la tria de les persones, els caps de govern ens fan saber, d'una manera bastant eloqüent, cap a on pensen orientar les seves polítiques i alguns dels valors que consideren prioritaris. Per exemple: el govern del president Torra és una aposta de gent jove -majoritàriament- que està marcada, alhora, per una aura de resistència que s'avé amb el moment actual de Catalunya, amb tants membres del govern anterior empresonats o a l'exili. El president sembla dir-nos que, per a ell, resistir i restituir són propòsits essencials de la seva acció de govern, però que no convé pas de fer-ho amb el llast pesant de polítics massa marcats per una llarga trajectòria. Sembla que hi podem llegir que, atès que ens toca prioritàriament de resistir i perseverar, fem-ho almenys amb gent nova que revigoritzi el missatge del combat per la causa de la independència i que sigui capaç de desencallar les polítiques socials que van xocar contra el Tribunal Constitucional. A Madrid, d'altra banda, un govern amb tanta presència de dones envia un missatge molt explícit en un dels àmbits de debat que la societat espanyola té ara mateix damunt la taula: el paper de la dona i el protagonisme que li correspon, enfront de les resistències socials i dels jutges retrògrads. Dones, d'altra banda, amb currículums inequívocs que posen de manifest que no irrompen en el govern per fer un paper decoratiu sinó perquè són persones competents i preparades.

D'altra banda, un govern nou és sempre una oportunitat. A Madrid sobretot, s'esborren per fi aquelles cares arrogants que ens amargaven cada setmana les rodes de premsa i els debats parlamentaris. Es presenten cares noves d'un govern que té l'obligació i el compromís d'obrir horitzons als problemes enquistats i no resolts. Una cara renovada per a un problema antic és sempre, encara que només sigui en el moment fugaç del canvi de carteres, una esperança de solució. Després, naturalment, la realitat es mostra molt més crua i molt més decebedora, però tota col·lectivitat té el dret d'esperar que, en la renovació de les persones, també hi haurà expectatives de millora. Per això està bé recordar sempre que un govern només pot ser jutjat per les seves accions i que és una bona pràctica respectar els famosos cent dies de gràcia abans de llançar-se a l'oposició més desfermada.

És clar, també, que un govern obeeix al mateix temps a una pila d'equilibris. Massa equilibris, sens dubte, perquè pugui sortir-ne un bloc homogeni. Es llancen, doncs, missatges contradictoris, i el primer govern de Pedro Sánchez en té de molt preocupants en gent tan polèmica com Josep Borrell -que, entre totes les coses que se li han recordat, és tot el contrari d'una imatge fresca de canvi- o com el jutge Grande-Marlaska, de tantes decisions controvertides. I també de sorprenents, com la frivolitat que sembla veure's en l'elecció del nou ministre de Cultura, que pot ser tota una capsa de sorpreses. I molts equilibris territorials, també, que fan pensar en contradiccions i desajustos probablement inevitables.

Pels seus actes els coneixerem, però. Més enllà del nostre escepticisme, donem als nous caps de govern i els seus consellers i ministres l'oportunitat de fer-ho bé, de ser capaços d'obrir portes al diàleg necessari, d'abordar amb noves respostes i nous procediments els problemes enormes que ens han deixat Mariano Rajoy i el PP damunt la taula.