A l'exterior de l'actual pavelló del Pujolet s'hi poden trobar unes restes gairebé arqueològiques en forma d'antigues graderies que ens recorden que en aquell espai hi havia el camp de futbol del Manresa. A pocs metres, en un espai annex, hi havia una pista més petita, descoberta, o en unes condicions que ara se'n dirien infrahumanes i que farien posar els cabells de punta a qualsevol esportista, per modest que fos. S'hi jugava a bàsquet, a 40 graus en plena calorada, o a 10 sota zero en ple hivern. Aquí, al Pujolet, es va forjar part de l'ascens a l'ACB que el Manresa va materialitzar aquest dimarts en el cinquè partit d'un èpic play-off amb el Melilla. El pas d'una temporada per la LEB Or ens ha servit per recordar quin és el nostre ADN, el que ens permet superar situacions esportives i econòmiques adverses. Jo no sóc dels que parlen del «miracle Manresa», amb el de la Llum la ciutat ja cobreix el quota de fets sobrenaturals. Prefereixo creure en la cultura de l'esport, en l'arrelament la cultura del bàsquet. Molt poques ciutats de la península poden dir el mateix.

Som el que som per la nostra història. I si al Nou Congost no hi cabia ni una agulla, no és per una casualitat. I si els jugadors se sentien obligats a guanyar és perquè sabien que Manresa té des de fa 50 anys un forat a la màxima categoria del bàsquet estatal. Molts dels jugadors que han assolit l'ascens, una part significativa procedents de diferents països, probablement desconeixien fa ben poc on era aquesta nostra ciutat i el perfil de l'entitat que els acollia. En uns mesos d'immersió han descobert que formaven part d'un club amb unes arrels, amb uns fonaments, que no es poden generar només amb diners i en quatre dies. Ells han viscut, en primera persona, l'acte de reconeixement als que fa 50 anys van protagonitzar el primer ascens a la divisió d'honor del bàsquet estatal. Ells han estat testimonis de l'homenatge als jugadors i tècnics que fa just 20 anys van guanyar la lliga, amb un Creus al capdavant que transmetia molts més valors que el de ser un gran director de joc. Ells han d'haver entès que una part del mèrit de l'ascens és seu, però un altre és d'un públic, una afició i una junta que és hereva d'aquells que el 1931 van començar a jugar a bàsquet a la ciutat.

Manresa i comarca, 87 anys després, estan farcides d'equips de bàsquet, amb milers de practicants que entenen l'esport com una manera de formar-se com a persones. Uns esportistes que coneixen bé aquest esport i que esdevenen espectadors i seguidors que omplen el Nou Congost sempre que faci falta.

Els pas per la LEB Or haurà servit per reflexionar sobre tot allò que cal millorar per evitar en el futur situacions esportives i econòmiques tan compromeses com les viscudes en temporades prèvies al descens, amb salvacions a darrera hora o als despatxos. Caldrà valentia, com la demostrada amb el relleu d'entrenador just abans de començar els play-off, i determinació per trobar el finançament econòmic, que ajudi a confegir un equip competitiu. És millor no creure en miracles. Per poc que el projecte sigui engrescador, l'afició respondrà, com ho ha fet sempre que se l'ha esperonat.

El bàsquet a Manresa és un dels motors de la ciutat. Tornarem a estar en un dels millors aparadors per projectar-nos més enllà de la zona d'influència natural. Tenim l'oportunitat de traslladar aquest ADN guanyador a altres àmbits de la vida local. El potencial de la ciutat és molt gran i cal que tothom s'ho cregui. Aprofitem-ho perquè amb lamentacions no anem enlloc.