Apoc a poc, es van coneixent algunes de les interioritats del procés independentista, explicades en blogs, llibres o articles, per part d'alguns dels seus protagonistes, els quals comencen a explicar determinades realitats, que temps enrere no volien admetre, ni sentir-ne a parlar.

Aquest és el cas de l'anterior consellera d'Educació del govern Puigdemont, Clara Ponsatí, que va fugir primer a Bèlgica, i ara a Escòcia, en espera de saber si és extradida o no. En declaracions fetes diumenge passat, reconeix que «el Govern català jugava a pòquer, però anava de farol».

No sóc jugador de cartes, com tampoc ho deuen ser la majoria dels lectors, però tothom té clar que vol dir anar de farol. Aquesta expressió resumeix molt bé tot el que ha estat el procés independentista per a bona part dels protagonistes, situats al capdamunt de l'organigrama, que no pas de les bases, sincerament immerses en un moviment que creien ben pensat, ben disse-nyat i amb grans possibilitats d'èxit, per no dir amb garanties totals.

En els propers dies i mesos aniran apareixent altres novetats i constatacions de com es va muntar tot un procés, promogut per uns bons especialistes i estudiosos dels fenòmens de masses, així com de l'ús que es pot fer de les noves tecnologies, utilitzades de manera massiva, al servei d'una causa.

No és cap novetat l'impacte que tenen determinades notícies i informacions, quan els qui les reben estan predisposats a creure-se-les i a actuar en conseqüència. En el nostre cas, s'han sumat greuges històrics, que hi són, amb comportaments de menyspreu i desídia, per actuar de forma multiplicadora i alhora incrementar el nombre d'indignats. Sempre he tingut la sensació que hi ha tants independentistes com persones que, sense ser-ho, es comporten com si ho fossin, per culpa d'actituds inacceptables per part del govern central i partits propers.

La bola de neu del descontentament s'ha anat fent més i més gran per culpa de no haver actuat a temps, i no haver ofert explicacions i sortides a un malestar evident. La reacció de l'estruç no serveix per evitar els perills, al contrari, els incrementa, i així hem arribat on som ara. Dit això, la greu responsabilitat dels protagonistes del procés no es pot minimitzar, ni justificar, pel mal comportament del govern central. No s'hi val a trencar les cartes perquè l'altre no es comporti com cal. Al contrari, toca ser el màxim de respectuós amb la legalitat, per carregar-se de raons, i fer-hi front, amb la legalitat a la mà.

Al contrari del que varen fer els governs catalans, presidits per Artur Mas, primer, i després per Carles Puigdemont. Mai, mai, s'hauria d'haver trencat l'estat de dret, i encara menys, haver vulnerat el reglament del Parlament, l'Estatut d'Autonomia i la Constitució. Aquesta fugida endavant, justificada amb un suposat dret d'autodeterminació, sense comptar ni tan sols amb una majoria social, va suposar la desautorització de tot el moviment. I de fet, es va posar en contra tots els qui en algun moment havien cregut en un moviment d'alliberament nacional.

La prova és que cap país, cap govern, cap organisme internacional, estava disposat a donar suport a un moviment que anava de farol. El greu del cas és que els protagonistes ho sabien, n'eren conscients, per això no poden al·legar estranyesa que la Justícia hagi emprès accions en contra d'aquelles accions, fora de la legalitat. Altra cosa és com es du a terme aquesta acció judicial, però sentir que el govern català es jugava el futur en una partida de pòquer no deixa de ser indignant, i que, a més, anés de farol ja supera tot l'imaginable. Si algú tenia dubtes sobre el guió, ara en comença a tenir proves concloents. Aviat en tindrem unes quantes més, que ningú ho dubti.