23 de juny de 2018
23.06.2018

El concepte de la unitat d'Espanya

22.06.2018 | 23:46

Ara que s'ha tornat a posar de moda el concepte de la unitat d'Espa-nya, que la casta militar i alguns partits polítics defensen amb tanta vehemència, fins i tot per damunt de la democràcia, cal anar a les arrels històriques que d'alguna manera ajuden a entendre aquest nacionalisme exacerbat. L'actual posició majoritàriament unitarista de l'espanyolisme civil emana del desastre colonial del 1898, que configura l'espanyolisme militar del 1898 al 1923, en què, després del fracàs del regeneracionisme, no és per casualitat que s'instaura la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, de caire feixista. Del poc interessant que s'ha publicat sobre l'època, cal remarcar l'obra de Sebastian Balfour, El fin del imperio español, on analitza el període del 1895 al 1923, caracteritzat per la lluita de les anomenades colònies espanyoles –Cuba, Puerto Rico i Filipines– fins a assolir la seva independència. Una de les conseqüències de la caiguda de l'imperi comporta la fi de la monarquia liberal i del corrupte sistema de la Restauració. Un altre llibre interessant és Orden público y militarismo en la España constitucional 1812-1983, de Manuel Ballbé.

Si volem anar a buscar l'origen de la premsa groga tradicional, hem d'anar tres anys abans de la guerra de Cuba, en la lluita periodística de dos diaris de Nova York, el World de Pulitzer i el Journal de Hearst, pels seus titulars primer, i després també per informacions sensacionalistes, que no s'ajustaven a la realitat. Nord-americans i espanyols competeixen també en el camp de la comunicació per veure qui entabana més. Així, a la pràctica, podem considerar que la premsa groga estatal neix durant la guerra de Cuba. A més d'alguns periodistes, el novel·lista Pío Baroja també utilitza l'engany en una de les seves novel·les, en què fa creure a la gent que els americans no estaven preparats per a la guerra. Pel que fa a la premsa de Madrid, inicialment dona suport a la intervenció militar, amb un patrioterisme infantil, des d'El globo, del comte de Romanones; El imparcial, que era el diari liberal de més tirada, on col·laborava bona part de la generació del 98, amb Azorín, Pío Baroja i Unamuno; i sobretot El Heraldo de Madrid, amb una bona tirada fora de la capital, també liberal, nascut el 1890 i que a partir del 1902 va ser adquirit per José Canalejas. També es van apuntar a publicar notícies truculentes, i es van afegir posteriorment a la crítica de l'exèrcit. La premsa militar adopta en conjunt unes actituds histèriques, que podem veure reflectides sobretot en La cor-respondencia militar, un periòdic fundat el 1840 –pel comandant Emilio Prieto–, corporativista i polític, que és clau per entendre l'actitud de bona part dels militars entre el 1897 i el 1932, en què tanca la publicació, ja durant la Segona República. Arran de la desfeta del 1898, l'exèrcit, traumatitzat, assumeix la quinta essència de la unitat del que, segons ells, queda d'Espanya, oimés quan els poders de l'Estat els en fan responsables. No hi ha dubte: amb la pèrdua de bona part de les colònies espanyoles de l'exterior (només els quedaven les africanes), els militars són els que en surten més mal parats. Així, en seu parlamentària del Congrés de Diputats, el comte Almenas va afirmar textualment que «habría que subir muchos fajines de generales al cuello para ahorcar a tanto mando incompetente».

Tenia una part de raó, però la culpa d'on s'havia arribat era àmpliament compartida pel poder financer. Mentre la Unió Catalanista estava a favor d'un règim autonòmic compatible amb els privilegis econòmics, el Gremi de Fabricants catalans es declaraven favorables als militars espanyols, i Fomento del Trabajo Nacional, que presidia l'industrial de Sabadell Joan Sallarès, s'oposava a l'autonomia de Cuba, que no es va concedir fins al 1897 –en ple conflicte– mitjançant una carta o estatut. Ara bé, a partir de la desfeta del 98, la burgesia catalana canvia de referent polític i assumeix la via del catalanisme, el que fa posar els cabells de punta als militars espanyols, que temen que es pugui repetir el que els ha passat a Cuba. Es queixen fins i tot de la literatura de la Renaixença o de l'obra de Jacint Verdaguer, en una època en què ell es considerava fill d'Espanya. Per als militars, Cuba marca una ferida oberta –que s'estén a d'altres sectors de la societat espanyola–, i són la punta de llança en contra de qualsevol reivindicació d'autodeterminació, de les nacions catalana i basca.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit