Les caixes d'estalvi van néixer des de la base i amb una clara vocació social. Estaven al costat de la gent amb la voluntat de gestionar i buscar un rendiment al seus diners. Sovint exercien de mont de pietat per treure de l'atzucac a pobres que podien tenir algun be però no disposaven de liquiditat. Aquesta concepció de les caixes, en la línia del que han estat i són encara les mútues i cooperatives, ha passat a la història per la voracitat de la darrera crisi i un sistema econòmic sense cor. Una crisi que haurà servit, entre moltes coses, per acabar amb aquestes entitats per reconvertir-les en bancs o servir-les en safata, a preu de saldo, als pocs grans bancs que queden.

L'herència que ens ha deixat la reestructuració bancària és indigne. En aquest territori, el BBVA no ha aconseguit fer esborrar de la memòria l'antiga Caixa Manresa, que amb totes les seves virtuts i els seus defectes, era una entitat arrelada a un territori que coneixia perfectament. Aquesta setmana, amb la desaparició dels darrers caixers automàtics de Vilada i Borredà es torna a posar de manifest que el concepte de responsabilitat social d'una empresa com el BBVA queda en entredit. De res serveixen les accions dels alcaldes o de molta gent. La publicitat i la imatge que intenta generar aquest gegant bancari és una, però la realitat és que si vols disposar de diners en efectiu en alguna d'aquestes poblacions has de desplaçar-te fins a la capital de la comarca. Deixen sense caixers a petits pobles, però no em consta que hagin renunciat als clients d'aquests mateixos municipis. Per molt que es maquilli, això no és responsabilitat. Com tampoc no té res de responsabilitat que el president del banc que tanca el caixers cobri 5,79 milions a l'any, en part en efectiu i la resta en accions, o que el seu conseller delegat se n'emporti 4,9 milions. El lògic i lícit que les persones amb altes responsabilitats cobrin més però és impossible d'entendre, també per als mateixos professionals de l'empresa, la majoria dels quals es mouen amb sous que se situen entre poc més de 20.000 i els 40.000. El sistema econòmic ens ha portat a la concentració d'entitats financeres. Es comprensible que n'hi hagi de tinguin molt de múscul per poder competir internacionalment amb els bancs gegants d'altres països, però no s'entén que sigui gairebé impossible trobar entitats petites, de proximitat i responsables. Es com si haguéssim de consumir, sí o sí, mongetes o cigrons de les grans extensions agrícoles d'Estats Units o Canadà -la majoria que hi ha a les grans superfícies ho són- i no poguéssim optar a comprar mongetes de Castellfollit o de Santa Pau, o cigrons de l'Alta Anoia. El global no hauria d'estar renyit amb allò local, però en el món de moltes entitats financeres sembla que sí.

Els alemanys, que han estat capaços d'imposar els seus criteris econòmics durant la darrera dècada, han volgut i sabut preservar la seves caixes d'estalvis. Ells han passat de 500 a 406 caixes i, a l'estat espanyol de les 47 que hi havia n'han quedat dues de minúscules, Ontinyent i Pollença, a banda d'algunes cooperatives o seccions de crèdit, la més coneguda és l'anomenada Caixa d'Enginyers, que en els darrers anys ha crescut notablement.

Quan Caixa de Manresa va entrar en el procés de fusions i de perdre la identitat aflorava la idea de fer néixer una nova entitat financera. Se'n va parlar, però passa el temps i sembla que tot ha quedat en una idea romàntica. Mentrestant convivim amb una realitat poc engrescadora i amb personal, en general, poc motivat. Això, en la majoria dels actuals bancs, és fàcil d'entendre després d'anys de canvis constants en les direccions, en el sistemes informàtics i en les directrius. Cada vegada hi ha menys oficines bancàries i més comissions. Creixen les cues i la desorientació, sobretot de les persones més grans, que són sotmeses a la dictadura de la dictadura de les digitalització forçada. On és el cor? On és la responsabilitat social?