Una de les aspiracions més lloables de qualsevol govern és aconseguir la cohesió del seu territori o, dit d'una altra manera, un equilibri econòmic just entre les parts que l'integren. És, de fet, un objectiu pràcticament impossible, sobretot en els grans estats on les diverses regions tenen nivells de renda molt diferents. Però, almenys teòricament, tots els governs proclamen la voluntat de seguir una política de reequilibrament, que disminueixi les desigualtats i que garanteixi a tots els ciutadans uns serveis públics de la mateixa qualitat i uns índexs de benestar semblants.
A Espanya, aquesta aspiració és un tema recurrent i, des de temps immemorial, tots els governs -sobretot els de signe progressista- l'han proclamat, sobretot perquè les diferències entre les regions més dinàmiques (tradicionalment, Catalunya, el País Basc i Madrid) i les més pobres (Andalusia, Extremadura, Galícia...) han estat sempre molt grans. I la veritat és que han canviat els règims polítics i aquesta diferència no ha disminuït pas gaire, de manera que els ideals d'igualtat i de cohesió han continuat vigents al llarg de tota la història.
Acabada la dictadura franquista, que no va resoldre ni de lluny aquest problema, una de les aspiracions del nou sistema polític va ser disminuir els desequilibris ter-ritorials entre les diverses zones d'Espanya. Per a aquest objectiu, consagrat solemnement a la Constitució de 1978, els successius governs comptaven, a part del pressupost anual, d'un instrument extraordinari que la recuperació de la democràcia va fer possible, gràcies a l'entrada al Mercat Comú: els anomenats Fons de Cohesió Europeus. Les xifres fan vertigen: entre 1986 i les previsions de 2020, Espanya haurà rebut en total 260.000 milions d'euros, al voltant del 25% del producte interior brut. A aquesta ajuda exterior cal afegir la transferència de recursos fiscals d'unes comunitats a les altres, que tant ha perjudicat Catalunya a causa d'un concepte de solidaritat interregional mal entès.
Doncs bé: ara sabem, gràcies a uns estudis recents de Jordi Angusto, que aquest xàfec de milions no ha fet millorar les coses, ben a l'inrevés del que ha passat, per exemple, a Baviera, un land pobre d'Alemanya que ara ja és ric. Resumim-ho amb una sola dada: si l'any 1980 el PIB per capita de Madrid era el 152% del d'Andalusia, el 2016 era el 185%, mentre que el del País Basc havia passat del 167% al 180%, també en relació amb l'andalús. On realment s'ha produït el miracle més gran és precisament a Madrid, l'única comunitat autònoma que ha gua-nyat al mateix temps pes econòmic i prosperitat, gràcies sobretot a l'acumulació d'infraestructures i de capacitat de decisió econòmica. I un dels vicis del sistema espanyol és que, en el conjunt de l'Estat, les polítiques de transferències persegueixen per damunt de tot igualar les prestacions socials a tots els territoris, deixant intactes les diferències en dotació de capital productiu i, per tant, de productivitat.
A Catalunya, concretament, si bé el pes econòmic i la productivitat continuen sent molt alts, com és tradicional, en canvi els anomenats índexs de progrés social són més baixos que a Múrcia o a Galícia: aquest és el resultat sorprenent de la lògica que han seguit els governs espanyols, amb una política d'anivellament absolutament distorsionada que implica una sagnia per als catalans i amb un «somni imperial» per a Madrid que «arruïna» la perifèria d'Espanya, en paraules d'Angusto...
Aquestes són les dades. Que cadascú en tregui les conclusions pertinents...
