El trasllat dels independentistes presos a presons catalanes, que podria iniciar-se la setmana que ve, és en primer lloc una exigència de la legislació espanyola, que estableix com a criteri la proximitat a l'entorn d'arrelament personal. Només les necessitats de la instrucció, en el cas dels preventius, o criteris extraordinaris, en el cas dels penats, poden justificar l'excepció. En el cas que ens ocupa, les escasses compareixences davant l'instructor durant els darrers mesos fan pensar que el trasllat a Catalunya es podia haver dut a terme molt abans, en benefici sobretot de les seves famílies, que s'han vist obligades a viatjar 1.300 quilòmetres per uns pocs minuts de contacte a través d'un vidre.

La notícia sens dubte ha causat alegria en aquests familiars i en tots els amics dels empresonats, així com en tots aquells que hi mostren empatia. Però la reacció política a banda i banda ha evitat l'aplaudiment. Només el partit en el Govern espanyol ho ha acceptat sense retrets. Per a la dreta espanyolista, el trasllat és una concessió de Pedro Sánchez al separatisme, un primer pagament del xec en blanc signat a canvi de la seva investidura. Que la llei ho reclami no sembla importar-los gaire. L'allunyament s'ha utilitzat com una arma contra el moviment etarra, i també voldrien usar-lo contra el secessionisme català. Aquest, al seu torn, s'ha esforçat a fer palès que no agraeix l'apropament perquè es nega a acceptar la situació dels presos com a moneda de canvi de cap negociació. Una reacció que dona arguments a Sánchez davant les crítiques ultraespanyolistes.

Mentrestant, dijous es va emetre per TV3 el documental 20-S, de Jaume Roures, treballada i ben travada recopilació de filmacions de la qual es dedueix, sense espai per al dubte, que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no van atiar cap acte de sedició aquell dia davant el departament d'Economia, sinó que van intentar ordenar la concentració espontània per evitar mals majors. Si no ho haguessin fet, si s'haguessin abstingut de presentar-se i de mirar de posar-hi ordre, probablement la jornada hauria acabat com el rosari de l'aurora, amb càrregues policials i batalla campal, però ells no haurien estat processats per sedició. Queda força clar quan es mira el documental, que ha estat proposat com a prova per al judici. Però la fiscalia i l'instructor ja fa temps que han ordenat declaracions i filmacions d'acord amb els criteris policials, i en surt un relat radicalment diferent.