Els mateixos que defensaven que Lopetegui havia de ser fulminat atribueixen ara el desastre de la selecció espanyola a aquella substitució i fan doblement culpable l'entrenador sacrificat: primer per haver provocat la destitució i després per les conseqüències de la destitució. Però cal recordar que acomiadar Lopetegui no era inapel·lable. Només era una opció. I aquest és el punt en què una decisió d'importància incògnita (no sabem quina incidència real ha tingut) en un assumpte trivial (el resultat d'Espanya al Mundial és pols en el vent de la història, i tant de bo fos un vent fortíssim) esdevé una interessant qüestió cultural i un examen per a persones que prenen decisions. Els fets: Florentino s'ha comportat com un gàngster i Lopetegui s'ha venut amb deshonor, però podria haver continuat unes setmanes més al càrrec. No és veritat que fos impossible. Tacat o no, hauria fet el mateix i amb el mateix resultat. L'extrema urgència del moment ho permetia. Per tal que fos així, però, Rubiales hauria hagut d'encaixar la punyalada, empassar-se l'orgull i dir: ara callo; l'important és la selecció; després del Mundial passarem comptes. Lluny de fer això, va decidir que era del tot imperatiu despatxar-lo per traïdor. I gairebé tothom li va donar la raó. És un estil. És un estil molt espa-nyol: les ofenses es cobren encara que cobrar-les sigui un negoci pèssim. Abans perjudicats que humiliats. Aquest és l'esperit. És respectable. Però no és el millor.
