Espera, no marxis, que et vull explicar una cosa»/«Què estàs fent? Estic mirant una cosa al mòbil»/«Has vist quina cosa més maca?»/ «Mira't el programa de festes. Han organitzat un munt de coses»/ «No trigo gens, vaig a fer una cosa i ara torno»/«Deixa de pensar en les teves coses i fes el favor de parar taula»/ «De quina cosa esteu parlant?»/ «Això no t'interessa, és cosa d'adults». Si paren l'orella una estoneta en qualsevol situació, a casa, a la feina, al bus, al bar, al forn o al gimnàs, a banda de les converses típiques sobre l'arribada sobtada de l'estiu o el preu desorbitat del tallat en una terrassa, acabaran escoltant, en alguna frase, la paraula cosa com a sinònim d'assumpte, activitat, conversa, vídeo, compres, cabòria, andròmina, tema... tant se val! Hi ha una cançó dels mallorquins Antònia Font, titulada Me sobren paraules, en què Joan Miquel Oliver parlava de paraules molt lletges, com nyu i de paraules molt guapes, com lapislàtzuli; de paraules molt curtes, pi; de paraules molt llargues, esternoclestmastoideu; de paraules molt fàcils, mamà i de paraules difícils, obliqüitat... I on posaríem cosa? És curta, és fàcil, no és ni lletja ni és guapa. Què és? Una paraula hiperutilitzada i amb pluriocupació, sense glamur, poc valorada perquè serveix per a tot i per a res, una mena de jòquer de la llengua. Si el nom fa la cosa, ja està tot dit.
