El dia 22 de juny vaig publicar en aquestes pàgines un article criticant severament la moció de censura que ha permès al PSC recuperar l'alcaldia de Badalona gràcies al PP de García Albiol i a Ciudadanos. Aquest article no va agradar gens a l'alcalde de Borredà, Joan Roma, que, com saben els lectors d'aquest diari, sempre defensa el seu partit faci el que faci. Fins aquí, tot normal, com ho hauria estat que, per mostrar el seu desacord, hagués intentat desmuntar els meus arguments i ens hagués explicat a tots les virtuts i els mèrits de la moció de censura.

Però, no: en un article de la setmana passada, el meu vell company despatxa amb quatre ratlles el tema de fons i dedica la resta del text a criticar-me a mi, amb una virulència que, francament, m'ha vingut de nou, com si amagués una antiga rancúnia per a la qual no tinc explicació i que m'ha decebut profundament. Una rèplica com aquesta, que utilitza només allò que els clàssics en dirien uns «arguments ad hominem», mereixeria simplement el silenci. Però hi ha un problema: per encobrir una moció indefensable i atacar-me a mi, Joan Roma diu unes quantes mentides que no puc passar per alt, no fos cas que algun lector del diari pogués donar per bones les seves afirmacions.

Diu, per exemple, que li va desagradar que, quan tot just feia sis mesos que era president de la Diputació, m'hagués presentat a les eleccions municipals de 1983 en les llistes de Barcelona. Joan Roma, naturalment, no sap res de com es va prendre aquesta decisió, i s'inventa llavors que vaig fer-ho per por de perdre la condició de diputat provincial i no poder continuar a la presidència. Mentida podrida: el partit judicial d'Igualada tenia aleshores dos diputats provincials, i era segur que un d'ells seria per al PSC, com els fets van confirmar-ho després. Evidentment, Roma desconeix que si vaig anar per Barcelona va ser perquè m'ho van demanar la direcció del partit i el cap de llista, Pasqual Maragall, que va considerar que tenir com a segon el president de la Diputació reforçava la seva candidatura. Així de senzill. Passats quatre anys, alliberat d'aquesta petició, i quan l'Anoia ja només tenia un sol diputat, vaig presentar-me per Igualada sabent perfectament que podria perdre la plaça, com així va ser.

Una altra mentida: diu que vaig presidir la Fundació Teatre Lliure en representació del PSC. Torna a ser evident que Roma no té ni idea del que parla: el Lliure és una fundació privada, no té res a veure amb els partits i és ella qui nomena els seus patrons i el seu president. I conclou: «Trenta anys de càr--recs». No, Joan Roma, exactament vint, entre 1979 i 1999.

No tinc espai, ara, per refutar el que diu sobre la gent que vam abandonar el PSC quan aquest va negar-se a defensar el dret a decidir de Catalunya: tots els lectors del diari coneixen perfectament per què vam fer-ho i per quina raó el nostre antic partit, que havia tingut 52 diputats, avui en té 17. Així, doncs, el més greu no va ser l'abandó massiu de militants, sinó, sobretot, la pèrdua de confiança rotunda dels electors. Per cert: diu Roma que he renegat del partit i m'he aixoplugat a ERC. És una altra mentida: simplement, dissenteixo del PSC actual i no m'he apuntat a cap altre partit. Això sí, col·laboraré amb tothom qui defensi el dret d'autodeterminació de Catalunya i sigui proper a les conviccions socialistes que continuo defensant.

He d'acabar. Deixeu-me dir, només, que m'ha sorprès que em tracti així una persona amb qui havíem fet tanta feina junts i un polític que porta ocupant, ell sí, càrrecs públics tota la vida. Encara avui, per cert, i des de 1979, si no m'equivoco. Ho trobo inaudit, francament.