En els darrers anys, l'audiència radiofònica de futbol ha viscut la divisió entre els partidaris de Joan Maria Pou (Rac1) i de Joaquim Maria Puyal (Catalunya Ràdio). La professionalitat d'ambdós ha fet que els dos periodistes hagin estat per damunt d'aquesta disputa per l'audiència. Ara, sense atendre les xifres de qui t'escolta, ara que fa 50 anys que transmet partits del Barça en català (primer a la SER, després a Catalunya Ràdio), en Puyal ha anunciat que ho deixa. I en aquest punt no hi ha divisió: en Puyal ha estat el primer, el que ha fet escola, el que ens ha portat a sentir els partits i els colors, amb molt sentiment, però amb intel·ligència. Sense crits, però amb algunes frases que formen part de la història de moltes tardes i nits de futbol pendents del transistor. «L'Urruti t'estimo», «Pizzi sois Macanudo», «Don Andrés», «Ti-ti-ti-tí, ti-ti-ti-tí, Henry», el senyor Xavi, «Puyol és Puyol», el crit de Gaúxu, o el «Més i més i més i més de Messi» són algunes de les expressions que Puyal ha deixat per a la història. Però aquest periodista, molt preocupat per l'ofici i per la qualitat de la feina que fem els que treballem en aquesta professió, ens ha deixat un llegat impagable: no només ha retransmès de forma única, sinó que ha estat el creador del llenguatge de les locucions dels partits. El mestre Puyal, segur que té moltes lliçons per oferir, però la de la llengua és la magistral.
