Immigrants, només els que necessitem i si els triem nosaltres. Aquesta és la proposta vigent darrere dels estirabots de Salvani, dels rampells del Govern hongarès, de l'enduriment acordat pels dos partits del centredreta alemany -el federal i el bavarès- i, de fet, de la majoria de propostes de «gestió dels fluxos migratoris».
Alemanya, que fa unes dècades va acollir centenars de milions d'immigrants econòmics procedents de Turquia i d'Espanya, i que amb Merkel va obrir les portes a una veritable onada de fugitius de la guerra civil de Síria, ara ha decidit crear centres de detenció i devolució d'estrangers que hi arribin des d'altres països europeus on hagin obingut l'estatus de refugiat. No es tracta només de l'amenaça electoral que suposa l'ascens de l'extrema dreta; és també una qüestió de migrants «convenients» o «inconvenients».
Els refugiats que els vaixells de salvament marítim o de les ONG rescaten de barcasses a punt de naufragar a la Mediterrània són subsaharians que porten a la motxilla un patiment quasi tan infinit com la seva esperança, però que no són directament inseribles en un sistema productiu avançat. Alemanya no està necessitada d'aquesta mena de mà d'obra. Va estar interessada en la turca o en l'espanyola la segona meitat del segle passat, però ara els demanaria estudis. Els sirians fugitius de la guerra acollits els dar-rers anys presentaven una bona mitjana de nivell formatiu, coneixement d'alguna llengua europea, iniciativa i capacitat d'adaptació immediata.
Alemanya necessita i necessitarà immigració per corregir la seva tendència a l'envelliment, i a la majoria de països europeus els passa el mateix. O tens fills o tens immigrants. Però si el motiu per obrir la porta és la pròpia conveniència econòmica, si del que es tracta és de garantir el benestar dels nacionals, no ens ha d'estranyar que els governs hi posin uns porters malcarats que facin la tria de qui entra i qui es queda a fora.
I, tanmateix, tot limitant-la a aquest criteri egoista, la presència dels nouvinguts «necessaris» aixecarà recels en el cervell mandrós dels nacionals, incòmodes davant de qualsevol canvi, i aquesta incomoditat trobarà qui l'aprofiti políticament. Però els governants decidiran que és un preu a pagar per evitar altres mals. Un preu, en canvi, que seran reticents a satisfer quan les raons per obrir la porta siguin tan sols humanitàries, si no és que la societat els ho exigeix.
