Són dies de canvis. D'anades i vingudes, de trasllats temporals, de provar de traçar mapes nous. Toca obrir les maletes desades i airejar-les d'olors invisibles abans de reomplir-les. N'hi ha prou amb un equipatge lleuger. El pes superflu és un llast. Buidem. Llencem. Deixem. Regalem. Guardem forces per descobrir si som lliures. Nosaltres que podem, fem-ho. Fem-ho per nosaltres i pels que no poden fer-ho, pels que estan empresonats a prop de casa. No són a casa seva. Són al costat de casa meva, i em fot no tenir-ne les claus.

Són tancats en una presó modèlica, diuen els entesos, en un edifici que va estar envoltat de polèmica perquè es va construir sobre uns terrenys destinats a ús agrícola. Aquell tros de terra podria ser avui un camp de cols. Però això és passat oblidat. El present és un altre. Avui hi ha interns tancats injustament. Polítics votats pel poble. Votats per mi. I potser no són els únics que es mereixerien ser a fora. Ens equivoquem molt. Una vegada i una altra. Prenem decisions errònies que ens reporten conseqüències nefastes. Prenem decisions encertades que també ens condueixen per camins imprevisibles. Dotze nens i el seu entrenador de futbol estan atrapats en una cova al nord de Tailàndia. Van anar-hi d'excursió i una forta tempesta els va deixar aïllats. Podrien passar-s'hi mesos. Ara els ensenyaran a nedar, a bussejar. Són vius i atrapats.

El meu fill petit em demana que l'ajudi a muntar unes naus de Lego. M'hi poso. Regiro les capses on guardem totes les peces dels cotxes, de les naus espacials, dels policies, dels bombers, d'Stars Wars..., que hem armant i desarmat desenes de vegades. Busco un parell de rodes grises d'una mida concreta. Les capses semblen les restes d'un naufragi: caps sense cabells, cossos sense braços, cascos abandonats, llistons de tots els colors i llargades, piuets de colors taronja, blau, vermell. El meu fill espera. No té pressa. Ell només vol que li trobi les peces per recompondre l'artefacte. I jo no paro de pensar en la llibertat. Han arribat a Barcelona els seixanta migrants que foren rescatat davant la costa de Líbia per Open Arms. Són vius. El Mediterrani agonitza. Com pot ser que malgrat tant de mort i de dolor continuï sent meravellós?

El nen em pregunta què penso. Li comento que rumiava sobre què escriuria diumenge al diari. Em proposa tema: «Escriu sobre el joc del Mario». Li dic que no sabria què dir-ne. Em respon, il·lusionat, que ell m'ho explica. «El Mario ha de trobar llunes per inflar el globus Odissey. Són llunes màgiques. Molt especials. Per aconseguir-les, ha de lluitar. Pel camí es troba xampinyons bons que li donen llunes i xampinyons dolents que ha de procurar saltar i aixafar». Trobo les rodes que buscava -fantàstic!- i m'imagino l'Steve McQueen a La gran evasión.