És la paraula repetida d'aquests dies: Quim Torra per afirmar constantment el dret que hi té Catalunya, i Pedro Sánchez per negar-lo. Tot de bon rotllo i enmig d'un clima de respecte i cordialitat que, francament, resulta un bàlsam per a tots plegats, després del que hem hagut de sentir i continuem sentint en boca dels dirigents del PP i de Ciudadanos. (Per cert: ¿com és que els polítics donen tanta informació en el seu aspecte físic i en el to que adopten quan parlen en públic? Espanya sencera s'ha relaxat només de veure la cara del nou president i d'alguns dels seus ministres).

Potser el que més m'ha sobtat de la negativa del govern espa-nyol a parlar-ne no és pas el to de la vicepresidenta Carmen Calvo, sempre educat i afable, sinó la rotunditat de les seves paraules: «El derecho de autodeterminación no existe en ninguna constitución de ninguna democracia». És una afirmació categòrica, destinada a tallar en sec les ires previsibles dels partits de la dreta espanyola i la caverna mediàtica de Madrid. Només té el problema que la realitat -vull dir els textos constitucionals de molts països democràtics- i la pràctica dels governs, també naturalment els democràtics, la desmenteixen d'una manera absoluta. Per no parlar d'altres indrets, Canadà amb el Quebec, Gran Bretanya amb Escòcia i França amb Nova Caledònia són tres casos recents de tres grans estats de «primera divisió» que han obert la porta i han permès la pràctica de l'exercici del dret a l'autodeterminació d'una part dels seus territoris. ¿I sap la vicepresidenta que, per justificar la seva reunificació, Alemanya va invocar la «lliure autodeterminació» dels pobles que la integren?

Això per no parlar, naturalment, dels posicionaments ideològics i polítics del mateix partit socialista. Tothom sap que el PSOE, en el cèlebre congrés de Suresnes, va defensar aquest dret per a les «nacionalidades de España». I tothom sap, també, que el pacte d'abril del 1977 que va fer possible la unitat socialista a Catalunya proclamava, en el seu punt cinquè, «el reconeixement del dret a l'autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l'Estat espanyol». Després ha passat el que ha passat, ja ho sabem, però aquesta era la tradició històrica del socialisme català i espanyol, almenys fins no fa gaire: és del 2017 el nou protocol de relacions del PSC i del PSOE, que atorga al conjunt de tots els socialistes espanyols la decisió sobre «assumptes de rellevància constitucional».

És clar, també, que emparar-se en la invocació constitucional és francament discutible. Essent un dret reconegut internacionalment, Espanya també hi està obligada, ja que precisament l'art. 10.2 de la Constitució del 1978 diu que «les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s'interpretaran de conformitat amb la Declaració universal de drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya».

En definitiva, podem comprendre que, avui, els socialistes espanyols, que van donar un suport sense fissures al 155, no vulguin o no estiguin en condicions de reconèixer el dret d'autodeterminació dels catalans. I que no vulguin ni sentir a parlar ara mateix d'arribar a un referèndum pactat que permeti que puguem conèixer la voluntat dels ciutadans de Catalunya sobre el seu futur. Però seria més clar i més sincer afirmar-ho com una posició política, com un element del seu programa de govern en aquests mesos de transició fins a les properes eleccions. No cal que la vicepresidenta recorri a afirmacions que no són certes, encara que siguin dites d'una manera tan amable.