En el curt espai d'una setmana tres esdeveniments han acaparat l'atenció general. Cronològicament, dilluns i dimarts van anar plens de comentaris sobre la reunió del president de la Generalitat, Joaquim Torra, i el del govern espanyol, Pedro Sánchez. S'ha dit de tot sobre aquesta reunió. L'extrema dreta mediàtica l'ha qualificada de negativa, de pagament pels serveis prestats al PSOE per l'independentisme català en la moció de censura, etc. De resultats tangibles i d'acords immediats, com era previsible, no n'hi va haver. Però el sol fet d'haver tingut lloc la trobada -que aquest dijous ja es va repetir a nivell de vicepresidències: Pere Aragonès per part del govern català i Carmen Calvo pel govern espanyol- ja és un element positiu. Com ho és que de bon principi s'hagin constatat evidents diferències de plantejament. I sobretot que la part catalana hagi deixat clar que no renunciarà a l'autodeterminació ni a la república guanyada democràticament el dia 1 d'octubre. El govern de l'Estat, per tant, haurà d'assumir que no hi ha cap solució «autonòmica» al problema català.

De fet la feina s'acumula a la Moncloa, des d'on es deu constatar també que importants estructures de l'Estat han entrat en una crisi profunda. És el cas de la monarquia, una de les columnes vertebrals del sistema imposades pel general Franco que mai no s'ha sotmès a votació. Algunes actuacions de l'ara anomenat «rei emèrit» ja eren discutides des de fa temps. I el nou monarca ha accentuat el declivi institucional, amb despropòsits com el discurs del 3 d'octubre en què abandonava del tot el paper moderador i d'àrbitre imparcial que hauria d'haver mantingut. Però les revelacions fetes públiques aquesta mateixa setmana sobre irregularitats econòmiques de la monarquia, el cobrament de comissions per la compra estatal de petroli o per la construcció d'un tren d'alta velocitat a l'Aràbia Saudita, la utilització de familiars per amagar diners a l'estranger, etc., han fet que la imatge de la família reial hagi accentuat el seu descrèdit. I ara, la publicació de detalls escabrosos i la filtració -evidentment interessada- de converses mantingudes en secret pels responsables de les clavegueres de l'Estat, auguren un deteriorament irreversible de la monarquia.

El tercer esclat informatiu de la setmana va ser dijous, quan es va conèixer la negativa del tribunal de Schleswig-Holstein a acceptar l'extradició del president Puigdemont basada en els delictes de rebel·lió i sedició. Aquesta decisió, sense apel·lació possible, té dues grans conseqüències. D'una banda desmunta l'estratègia acusadora del jutge Llarena i desacredita els tribunals espanyols. I mostra una contradicció bàsica: si no hi ha rebel·lió ni sedició per al president de la Generalitat, n'hi pot haver per als altres membres del govern empresonats i per als dos Jordis, que només eren presidents d'entitats cíviques? La reacció airada de l'espanyolisme recalcitrant, que ha arribat a demanar que Espanya abandoni l'espai Schengen com a protesta, certifica la seva absoluta irracionalitat. Així doncs, la manifestació d'avui a Barcelona, a favor de la llibertat dels presos polítics i el lliure retorn dels exiliats, és més oportuna que mai.